Altiplà, dimarts 20 de juny del 2.000

Quin fred. Sembla impossible que dins d’un hotel faci aquest fred. No m’atreveixo a dir els graus que estem, però segur que no passem dels 5º!
Són les 06:10, ens vestim a la velocitat d’un llamp. Acabem de tancar les motxilles i a dos quarts de set sortim al carrer (quina temperatura més agradable, si la comparem amb la de l’habitació) i caminem, carregats com rucs, fins la parada del Bus.
Davant la nostra sorpresa, aquest cop sortim puntuals en direcció a Cuzco. El paisatge és impressionant. Creuem l’altiplà andí. Tot són prats increïblement plans que es perden per l’horitzó. Hi han vaques, ovelles, llames, rucs, cavalls... pasten gaudint del sol i la tranquil·litat d’aquestes terres.
A les 08:20 arribem a Julialca. La ciutat és molt “cutre”, però ens agrada. No te carrers asfaltats, ni aceres, però la gent es veu contenta, activa i neta. El Bus i para per a que pugin passatgers, per l’aturada s’allarga incomprensiblement més d’una hora. Al Bus i puja una nena que ens meravella. És la nena més maca que hem vist mai. Deu tenir uns 4 anys, i porta una gorra i un jersei de la seva mare que li fa de vestit. Tota l’estona riu, parla i salta. És una autèntica delícia i donen ganes d’endur-te-la i fer-li de pares.
El Bus avança i deixa enrere l’altiplà. Comencem a veure turons i muntanyes que ho certifiques.
El paisatge canvia quasi de cop, i ens endinsem per una verda vall envoltada de muntanyes no molt escarpades. A la vall no hi manca de res, petites cases de pagès, bestià pastant, un riu rialler i molts arbres la vesteixen.
El Bus fa una nova parada, aquest cop ens diuen que “para orinar”.
Mentre el Bus avança lentament per la carretera, la Ka i jo recordem la conversa particular que varem tenir ahir amb en Tito, el guia, en el viatge de tornada de Taquile a Puno.
Ens va explicar que el nom del llac (Titicaca) significa conill i puma, que és la forma que té el llac quan es mira des d’un satèl·lit. El més misteri és que fa més de mil anys sabessin la forma del llac vista des d’un satèl·lit. En Tito ens va dir que hi ha dues possibles explicacions:
a) Els xamans inques experimentaven amb l’Ayahuasca, i això els permetia, entre d’altres, fer viatges astrals...
b) Hi van haver-hi inques que van arribar a la plenitud i es van realitzar plenament com a homes. Aquests, decidien de tant en tant tornar a la Terra per ajudar als altres. Com que havien aconseguit la plenitud, tot el coneixement era seu.
Vés a saber quina és la explicació, però el que és clar és que estem davant d’un misteri i que tornem a donar voltes sobre el tema de la visió des del cel que tenia aquest poble (línies de Nazca, Titicaca, ...).
Varem seguir filosofant sobre la resta de la conversa amb en Tito, que va voltar sobre els inques i els seus coneixements, i lo difícil que és encaixar-los en aquests temps nostres.
De cop, el Bus s’atura i amb ell, s’atura la conversa.
Som a Sicuoni, un minúscul poblet de quatre cases on ens fa passar, l’exercit, com un control de duanes(!). ens aturem més de mitja hora. Els soldats busquen no sabem què entre l’equipatge dels peruans. Finalment arranquem i fets 100 metres, un cop creuat el pont, incomprensiblement, ens torna a aturar un control, aquest cop de la policia. 15 minuts més.
Tornem a la ruta i quan encara no hem fet 1 quilòmetre, el Bus es torna a aturar, aquest cop per... dinar!!! Parem mitja hora més entre la nostra indignació, però això és el Perú, aquí no existeix la pressa i val més que ens hi acostumem d’una vegada.
Els darrers 30 quilòmetres són com un suplici, doncs estan fent obres a la carretera i ens aturem quilòmetre sí, quilòmetre també. Sort que la bellesa que ens envolta ho cura tot.
Arribem finalment a Cuzco després d’un viatge de sis hores que n’ha durat nou.
A Cuzco ni escoltem les moltes ofertes d’hotel que ens ofereixen i comencem una llarga caminada per trobar-lo pel nostre compte. Carregats amb dues motxilles cadascú, caminem i caminem per Cuzco més de dues hores, sense sort. O són molt cars, o són molt cutres, o estan plens.
Enmig d’una ja gran desesperació apareix un hotel que, de moment prescindiré de qualificar, té una habitació lliure. Ens ofereix llit i banys amb aigua calenta per 40 sols. Estem rendits i acceptem sense pensar-ho. Demà ja en buscarem un altre.
Són quasi bé les set de la tarda i anem a fer el primer i únic àpat del dia. Pasta i pizza.
Un cop a l’habitació, ens dutxem amb un miserable raig d’aigua tèbia i escrivim les postals que hem comprat.
Ja som a Cuzco, i demà serà un altre dia.