Puno, diumenge 18 de juny del 2.000

Arribem a Puno a les 08:00 del matí. El que havia de ser un còmode viatge d’onze hores que ens havia de servir per dormir, ha acabat sent un suplici de catorze hores on no hem pogut dormir més de deu minuts seguits per culpa de la pudor, el fred i quatre horribles pel·lícules impossibles de trobar ni en el pitjor videoclub del pitjor barri de Barcelona.
Carregats amb quatre motxilles (les dues nostres més dues amb la roba i regals que hem comprat), rebutgem tots els taxis i caminem sense preses ni direcció a la recerca d’un llit on dormir aquesta nit. Aquest cop necessitem habitació amb bany com sigui, doncs les dues darreres nits las hem passades en un Bus.
Descartem deu o dotze hotels. Uns per preu (ens han arribat a demanar 200 sols per nit!), altres per no tenir bany, i altres per tenir-lo però sense aigua calenta. En el darrer hotel descartat ha aparegut un tal Eusebio que ens ha acompanyat a l’hotel que estàvem buscant. 25 sols per nit (1250 ptes), bany i aigua calenta.
L’Eusebio a més, ens ofereix plaça en un dels vaixells que visiten les illes del Llac Titicaca amb dues opcions: la primera, de 25 sols i un dia de durada, consisteix en la visita de les Illes Uros (flotants i fetes de palla) i a la Illa de Taquile. La segona, de 35 sols i de dos dies, on el primer dia és com la opció primera més la visita a la Illa Amantani per passar-hi la nit a casa d’una família d’allí.
L’experiència de Nazca ens recomana prudència. Són les 09:00 del matí i teni tot el dia per cercar alternatives i decidir-nos.
Fem una merescuda dutxa, la Ka es pren els laxants i anem a preguntar preus de busos (per marxar cap a Cuzco demà passat) i vaixells pel Titicaca, tot passejant pels carrers de Puno. A les 12:15 ja estem dinant, aquest cop a l’europea, és a dir, espaguetis i mitja pizza per cap.
Passades la una tornem a l’hotel i la Ka (per fi!) pot anar de ventre. Jo tinc un pel de mal de cap, i n o sé si és per culpa de la manca de son o per culpa de l’alçada. Res d’important. El “sorotche” o mal de muntanya no ens ha afectat tot i trobar-nos a 3.900 metres d’alçada. Per prevenció, però, aquest matí hem fet a l’Hotel el primer mate de coca.
Fem una merescuda migdiada fins les 16:15, necessitem recuperar hores de son, per després sortir a passejar. Per primer cop ens posem la roba comprada a Arequipa i jo estreno el ponxo i el barret. La pinta és espectacular, i la Ka es pixa de riure mentre em fa una fotografia, tot repetint “donde está Wally!”. Puno no sembla molt gran, i ràpidament es detecten dues parts molt diferents: un centre bastant normal i uns voltants molt humils. La gent es veu molt senzilla i amb poquíssims recursos econòmics. Quasi la meitat de la població respon a la típica dona de l’altiplà, vestida amb molta roba dels colors més típics i el clàssic barret de copa petit al cap. Semblen camperols que, o bé viuen en barraques a les afores o per l’altiplà. La majoria munten paradetes pels carrers que voltegen el centre venent tot tipus de coses, des de productes del camp, passant per roba i fins a artesanies. Els carrers del centre ciutat son plens de botigues (petites i senzilles), cafès internet i restaurants a la recerca de turistes, tot amb l’objectiu d’intentar sortir de la misèria.
Poc abans de fer-se fosc, a les 17:30, sopem uns sandvitxos i desprès ens gastem 72 sols més en regals per amics i família. Ara, crec que ja tenim per tothom que volíem portar un record.
A les 19:00 tornem a l’Hotel i fem el segon mate de coca mentre reorganitzem les motxilles per a poder posar i protegir els regals (hi ha molta ceràmica) entre la roba. La Ka apunta les despeses del dia i repassa els comptes fins a les 21:00, que s’adorm. Jo, aguanto fins passades les 22:00 escrivint aquest diari.
Finalment demà farem l’excursió per les illes del llac d’un dia, i ho farem amb l’Eusebio que ens ha igualat el millor preu que nosaltres havíem trobat. 20 sols, aquesta vegada sí que ho hem fet bé.

Cap comentari: