Illa de Taquile, dilluns 19 de juny del 2.000 (part II)

(... continua)
En Tito segueix amb les seves explicacions sobre Taquile i els seus habitants.
S’organitzen per mitjà de famílies, i sota tres grans normes:
- Avui per mi, demà per tu. Quan alguna família te problemes (econòmics, de malalties, etc), totes les altres famílies els ajuden a canvi de res més que saber que si mai els hi cal ajut a ells, també l’obtindran dels altres desinteressadament.
- tots per un i un per tots. A la illa hi ha tres botigues i setze restaurants, per els visitants. Cada establiment es portat per quatre famílies, cada setmana, de manera rotativa. Els beneficis són per a tots distribuint-los de la següent manera: una dècima part és a repartir entre tots, i la resta per la famílies que ho han portat.
- El cap de l’illa està destinats pels homes, però només els casats. També roten, sent-ho un cada any. Els que ja ho han estat, passen a ser consellers del nou.
Una altre tradició peculiar és el matrimoni. A Taquile no existeix el divorci. Un matrimoni ho és per tota la vida. Conscients de la importància del pas, les parelles solen viure junts quatre o cinc anys abans d’estar segurs de fer el pas. Si creuen que s’avindran, es casen, sinó, no. La cerimònia de la boda dura una setmana, i el dia abans la parella rep els consells dels més ancians de l’illa.
Un altre peculiaritat és la roba. Depenent els colors i la posició de la “barretina” tothom pot saber si la persona és soltera o casada, per exemple.
Tota la roba que porten la dona i filles, és feta per l’home, i tota la roba que porten home i fills, és feta per la dona.
Acabades les explicacions, arribem finalment a l’illa. Només baixar ens esperen uns nens que ens donen unes branques d’una planta aromàtica que ajuda a l’esforç, dilatant els pulmons. Acceptem la branca i uns nens, un a cada braç, ens agafen el canell i ens posen un braçalet. Són fets per ells i demanen 1 sol a canvi.
Pugem per un camí empedrat mentre buidem un carret de fotos. Caminem, envoltats d’un paisatge i vistes únics, tot just una hora per arribar a la plaça central del poble. Des d’allí es pot observar amb calma la costa boliviana amb la serralada reial nevada guardant-li les espatlles. Els nens no es separen de nosaltres, doncs saben que donem caramels a canvi de posar per les fotos.
En Tito crida per agrupar el grup que hem arribat amb el vaixell i ens porta al restaurant. Més que un restaurant casolà, és una casa que fa de restaurant.
De primer ens porten una magnífica sopa de verdures, que assaborim amb delit. De segon, tornem a entreveure la ma del català Gonzalez, doncs ens porten una truita de patates amb ceba i trossets de tomàquet, posada sobre un llit d’arròs blanc. Boníssim i amb un gust molt i molt nostre.
Havent dinat tafanegem pel poble una mica més i enfilem el camí que porta als cinc-cents graons que ens portaran fins el port de sortida, on ja ens espera la barca. Baixem lentament mentre acabem de buidar el segon carret de fotos.
Abandonem la “catalana” illa fent-li la darrera mirada de certa enveja. Barretina, faixa, armilla i espardenyes, esperem que no ho perdin com tampoc no perdin la seva tranquil·litat i el seu estil de vida.
Més de tres hores de navegar pel llac ens separen de Puno. Salpem i resisteixo mitja hora, dret, a proa amb el fred vent i el càlid sol a la cara, intentant aturar el temps per poder assaborir fins l’última engruna aquesta sensació de llibertat i plenitud.
Ha estat una formidable i enriquidora experiència, de les que sempre ens quedarà un grat record.
A Puno anem directes a comprar el bitllet de Bus per marxar demà (15 sols). Pel camí tenim la sorpresa de creuar-nos amb un Bobtail, de cinc mesos tant sols, que ens recorda la nostra Lluna. Que macos que són aquest gossos. Esperem que la Lluna estigui bé amb el Jordi i no ens enyori gaire.
Anem a sopar. Son les sis de la tarda, ja és fosc, i fa molt fred.
Abans de tornar a l’Hotel, entrem a unes cabines d’Internet per explicar via mail el que hem fet avui i comprem pa i plàtans per el viatge de demà.
Un cop a l’habitació deixem les motxilles preparades per demà, canviem dollars, fem un mate de coca i llegim i escrivim una miqueta. A quarts d’onze ens adormim abraçats dins el llit i envoltats de fred.

Cap comentari: