Nazca, divendres 16 de juny del 2.000 (Part II)

(continua...)
Sortim al carrer i anem a buscar bitllet pel Bus que ens ha de portar a Arequipa. Viatjarem de nit, així estalviem dormir en hotel.
Finalment, després de força mirar i preguntar, de les tres companyies que surten aquest vespre cap a Arequipa ens decidim per CIVA. Comprem els bitllets i ara només cal deixar córrer les hores fins les 23:00, hora de sortida. Ens connectem a Internet per a posar al dia a amics i família, i dinem en un restaurant preparat per turistes amb força gust i ben confortable. Si està molt bé i molt relaxat. La Ka només menja una mica d’arròs bullit, per què la diarrea, rebomboris i calfreds l’acompanyen encara, mentre un grup musical de l’altiplà omple el silenci i buidor del local.
Tot passejant pels carrers arribem a la Plaça d’Armes, on ens refugiem de la calor en la frondosa ombra d’uns arbres molt bonics que no identifiquem. Al banc del davant hi tenim un home gran, brut i mal vestit, que es passa les més de dues hores que hi estem, cantant. Improvisa la lletra tot explicant el que els seus ulls veuen. Posa música a la calma i tranquil·litat que respira Nazca a les hores de la forta calor. L’estrès no sembla existir aquí.
Fa dues hores que ens amaguem del sol, però ara aquest ja s’amaga rere les cases i comença a refrescar de cop. Som al desert, i som a l’hivern. Tornem a la recepció de l’Hostal la Ka, jo, i la diarrea. Son dos quarts de sis... encara manquen més de cinc hores per agafar el Bus! Espero que la Ka millori, si no ens espera una nit de bus molt distreta.
A la recepció hi ha molt moviment, però la Ka intenta descansar entre viatges al wàter sense sort. Sobre les sis entre una parella i seuen amb nosaltres.
Hi ha “bon rollo” d’entrada i començo a “parlar” amb ell. Ho poso entre cometes per què la conversa és amb anglès, i el meu anglès està tant rovellat que el seu grinyolar no em deixen entendre’l bé. Venen de Cuzco i ens passa informació d’hotels i sobre el Camí del Inca, que és el final de la nostra primera etapa peruana, mentre la seva parella parla per telèfon. Quan acaba, ens presentem. Es diuen Dadi i Yael, tenen 21 i 22 anys i son d’Israel. Fa cinc mesos que volten per sud-amèrica i no tenen encara prevista tornada. Son espavilats i molt simpàtics. Se’ns passen les hores parlant (La Yael xampurreja l’espanyol i jo l’anglès) d’Israel, de Catalunya i del Perú. Sopar inclòs.
A dos quarts d’onze marxem tots plegats per agafar el Bus. Ells van a Lima, nosaltres a Arequipa. Llàstima de no coincidir amb les rutes, doncs eren uns bons i agradables companys de viatge. Segurament mai més els tornarem a veure. Que siguin feliços sempre com ara i que tot els hi vagi bé. Encaixem sinceres abraçades i ens acomiadem amb un “fins aviat!”.
A les 23:10 surt el Bus. Hi estem prou confortables i ens adormim molt ràpidament.

Cap comentari: