Santiago de Xile, dilluns 12 de juny del 2.000

Despertem plegats, mirem per la finestra i la foscor segueix dominant-ho tot. Per les pantalles de l’avió ens indiquen que som a una hora de Sao Paulo, on farem una parada tècnica per omplir dipòsits. Després de deu hores i mitja de la sortida de Madrid, aterrem. Els passatgers que ho decideixen, poden desembarcar. Tenim el temps just per estirar les cames, fer un parell de cigarretes, i tornar a enlairar-nos.
La resta del viatge fins a Santiago de Xile també dormin. No sé que tenen aquests avions, però tant la Ka com jo ens quedem fregits de només seure-hi. Despertem sentint la veu del Capità, que ens informe que degut al mal temps creurem els Andes més cap al sud, cosa que endarrerirà l’arribada uns 30 minuts. De fet tant és, doncs a Santiago fem una parada de vuit hores. Ara serà de set i mitja.
A les 10:10 del matí, hora local, fem l’aterratge més suau fins el moment.
A Santiago el dia és gris plom. Plom pel color del cel, de la ciutat i per lo pesats que ens sentim. Els núvols son tant baixos que semblen voler caure. Fa vent i s’escapen, sovint, una barreja de gotes fines i gruixudes.
Descanviem 50 dollars per a pagar les taxes de l’aeroport i poder anar a la ciutat. A les 10:45 pugem al Bus que ens portarà al centre. Caminem uns 15 minuts buscant el “Gran Parque O’Higgins”. Gran segurament és, doncs hi caminem molt, però l’aspecte militar, la seva deixadesa i brutícia, no ens invita a més que creuar-lo. Pensàvem que seria un bon lloc per passar les hores.
Tot tornant cap a la parada del Bus ens trobem amb el primer Cyber Cafe del viatge, i aprofitem per enviar les primeres i breus notícies de l’aventura a amics i família. Abans d’agafar el bus cap a l’Aeroport dinem en un bar a “l’europea”: pizzes “xilenes” i Coca-Cola gegant (350cl) de beguda. Santiago no té res més per a nosaltres i tornem a l’Aeroport. Falten encara 5 hores per embarcar, son les més passades i les omplim llegint i descansant. Només ens importa el que després ens espera... Perú.
Despertem quan el pilot anuncia l’imminent aterratge a Lima. Una mica brusc, per cert. Torna a ser fosc. El cervell, perdut en el calendari i en el rellotge, no reacciona. Tenim son. Caminem com “zombis” fins al control de passaports de l’Aeroport Jorge Chavez, i des de la cua podem veure les nostres motxilles donant voltes per la cinta dels equipatges. Hem estat de sort!!! Ens havien explicat moltes històries del retards de 4 o 5 dies en l’equipatge a Lima. El control de sortida ni ens revisem i un cop superat, ens trobem directament al carrer.
Aquí no tinc paraules per explicar-me.
Hi ha una barana per separar la gent que s’espera de la gent que arriba, com a Barcelona, però la diferència és que aquí és ja al carrer. La barana és plena de gent que cridant i amb rètols amb noms. Intentem buscar els Srs. Tarazona, que ens han d’estar esperant per aquí si la seva filla que viu a Catalunya ens ho ha explicat bé. Busquem i busquem, però és impossible trobar-los (no sabem quina cara fan). Un cop acabada la barana de separació ens aborden peruans un rere l’altre oferint-nos, insistentment, taxis i Hotels. Els anem rebutjant un per un, amb l’argument que ens esperen. Un d’ells, bon home, ens pregunta qui ens espera, i s’ofereix a ajudar-nos amb el compromís de que si no els trobem, anirem amb el seu taxi. L’home, decidit, comença a cridat “TARAZONAAA!!! TARAZONAAA!!!” entre la munió de gent. Mentre seguia el bon home, jo ja buscava amb la mirada un telèfon per a poder trucar a la filla dels senyors Tarazona, la Sílvia. Just quan el localitzo en la llunyania apareixen davant nostre un home i la que semblava la seva filla cridant els nostres noms.
Quina sort sentir-te buscat (i trobat) en mig d’aquell riu de gent. Ens abracem efusivament i sortim fins estar totalment fora de l’Aeroport, ja que asseguren que trobarem un taxi més barat. El Sr.Tarazona negocia amb un parell de conductors i pacte el preu pel trajecte amb un d’ells, mentre nosaltres ens esperem uns metres enrere amb la Sílvia. Finalment pugem en un cotxe destartalat, però té un gran maleter i és perfecte per les nostres motxilles, dues gegants i dues normals. Avancem per una avinguda ampla i descuidada. Son quasi bé les dotze de la nit del dilluns 11 de juny, però malgrat l’hora hi ha molt de moviment pels carrers. En 10 minuts molt mal comptats arribem a casa seva. Un cop allí tot son atencions. Es desviuen per nosaltres. Ens presentem i xerrem prop d’una hora. El Sr.Tarazona es diu Yeder, la seva dona, Eva, i la filla Sílvia.
Ens acompanyen fins la nostra habitació, al pis de dalt. Viuen en una casa sense cap luxe, però te jardinet i és confortable. L’habitació és la del seu fill Èric, que treballa a molts kilòmetres de Lima i no viu amb ells. Dormirem en un petit llit individual, però és més que suficient per a nosaltres. Estem cansats i bruts. Després d’anar al lavabo i veure’l, descartem la dutxa. Tan si val. Ens conformem amb rentar-nos les aixelles i el cos a la pica de les mans. Un cop nets, dormim agust i reposem, ben abraçats en els 80 centímetres d’amplada del llit.

Cap comentari: