Altiplà, dimarts 20 de juny del 2.000

Quin fred. Sembla impossible que dins d’un hotel faci aquest fred. No m’atreveixo a dir els graus que estem, però segur que no passem dels 5º!
Són les 06:10, ens vestim a la velocitat d’un llamp. Acabem de tancar les motxilles i a dos quarts de set sortim al carrer (quina temperatura més agradable, si la comparem amb la de l’habitació) i caminem, carregats com rucs, fins la parada del Bus.
Davant la nostra sorpresa, aquest cop sortim puntuals en direcció a Cuzco. El paisatge és impressionant. Creuem l’altiplà andí. Tot són prats increïblement plans que es perden per l’horitzó. Hi han vaques, ovelles, llames, rucs, cavalls... pasten gaudint del sol i la tranquil·litat d’aquestes terres.
A les 08:20 arribem a Julialca. La ciutat és molt “cutre”, però ens agrada. No te carrers asfaltats, ni aceres, però la gent es veu contenta, activa i neta. El Bus i para per a que pugin passatgers, per l’aturada s’allarga incomprensiblement més d’una hora. Al Bus i puja una nena que ens meravella. És la nena més maca que hem vist mai. Deu tenir uns 4 anys, i porta una gorra i un jersei de la seva mare que li fa de vestit. Tota l’estona riu, parla i salta. És una autèntica delícia i donen ganes d’endur-te-la i fer-li de pares.
El Bus avança i deixa enrere l’altiplà. Comencem a veure turons i muntanyes que ho certifiques.
El paisatge canvia quasi de cop, i ens endinsem per una verda vall envoltada de muntanyes no molt escarpades. A la vall no hi manca de res, petites cases de pagès, bestià pastant, un riu rialler i molts arbres la vesteixen.
El Bus fa una nova parada, aquest cop ens diuen que “para orinar”.
Mentre el Bus avança lentament per la carretera, la Ka i jo recordem la conversa particular que varem tenir ahir amb en Tito, el guia, en el viatge de tornada de Taquile a Puno.
Ens va explicar que el nom del llac (Titicaca) significa conill i puma, que és la forma que té el llac quan es mira des d’un satèl·lit. El més misteri és que fa més de mil anys sabessin la forma del llac vista des d’un satèl·lit. En Tito ens va dir que hi ha dues possibles explicacions:
a) Els xamans inques experimentaven amb l’Ayahuasca, i això els permetia, entre d’altres, fer viatges astrals...
b) Hi van haver-hi inques que van arribar a la plenitud i es van realitzar plenament com a homes. Aquests, decidien de tant en tant tornar a la Terra per ajudar als altres. Com que havien aconseguit la plenitud, tot el coneixement era seu.
Vés a saber quina és la explicació, però el que és clar és que estem davant d’un misteri i que tornem a donar voltes sobre el tema de la visió des del cel que tenia aquest poble (línies de Nazca, Titicaca, ...).
Varem seguir filosofant sobre la resta de la conversa amb en Tito, que va voltar sobre els inques i els seus coneixements, i lo difícil que és encaixar-los en aquests temps nostres.
De cop, el Bus s’atura i amb ell, s’atura la conversa.
Som a Sicuoni, un minúscul poblet de quatre cases on ens fa passar, l’exercit, com un control de duanes(!). ens aturem més de mitja hora. Els soldats busquen no sabem què entre l’equipatge dels peruans. Finalment arranquem i fets 100 metres, un cop creuat el pont, incomprensiblement, ens torna a aturar un control, aquest cop de la policia. 15 minuts més.
Tornem a la ruta i quan encara no hem fet 1 quilòmetre, el Bus es torna a aturar, aquest cop per... dinar!!! Parem mitja hora més entre la nostra indignació, però això és el Perú, aquí no existeix la pressa i val més que ens hi acostumem d’una vegada.
Els darrers 30 quilòmetres són com un suplici, doncs estan fent obres a la carretera i ens aturem quilòmetre sí, quilòmetre també. Sort que la bellesa que ens envolta ho cura tot.
Arribem finalment a Cuzco després d’un viatge de sis hores que n’ha durat nou.
A Cuzco ni escoltem les moltes ofertes d’hotel que ens ofereixen i comencem una llarga caminada per trobar-lo pel nostre compte. Carregats amb dues motxilles cadascú, caminem i caminem per Cuzco més de dues hores, sense sort. O són molt cars, o són molt cutres, o estan plens.
Enmig d’una ja gran desesperació apareix un hotel que, de moment prescindiré de qualificar, té una habitació lliure. Ens ofereix llit i banys amb aigua calenta per 40 sols. Estem rendits i acceptem sense pensar-ho. Demà ja en buscarem un altre.
Són quasi bé les set de la tarda i anem a fer el primer i únic àpat del dia. Pasta i pizza.
Un cop a l’habitació, ens dutxem amb un miserable raig d’aigua tèbia i escrivim les postals que hem comprat.
Ja som a Cuzco, i demà serà un altre dia.

Illa de Taquile, dilluns 19 de juny del 2.000 (part II)

(... continua)
En Tito segueix amb les seves explicacions sobre Taquile i els seus habitants.
S’organitzen per mitjà de famílies, i sota tres grans normes:
- Avui per mi, demà per tu. Quan alguna família te problemes (econòmics, de malalties, etc), totes les altres famílies els ajuden a canvi de res més que saber que si mai els hi cal ajut a ells, també l’obtindran dels altres desinteressadament.
- tots per un i un per tots. A la illa hi ha tres botigues i setze restaurants, per els visitants. Cada establiment es portat per quatre famílies, cada setmana, de manera rotativa. Els beneficis són per a tots distribuint-los de la següent manera: una dècima part és a repartir entre tots, i la resta per la famílies que ho han portat.
- El cap de l’illa està destinats pels homes, però només els casats. També roten, sent-ho un cada any. Els que ja ho han estat, passen a ser consellers del nou.
Una altre tradició peculiar és el matrimoni. A Taquile no existeix el divorci. Un matrimoni ho és per tota la vida. Conscients de la importància del pas, les parelles solen viure junts quatre o cinc anys abans d’estar segurs de fer el pas. Si creuen que s’avindran, es casen, sinó, no. La cerimònia de la boda dura una setmana, i el dia abans la parella rep els consells dels més ancians de l’illa.
Un altre peculiaritat és la roba. Depenent els colors i la posició de la “barretina” tothom pot saber si la persona és soltera o casada, per exemple.
Tota la roba que porten la dona i filles, és feta per l’home, i tota la roba que porten home i fills, és feta per la dona.
Acabades les explicacions, arribem finalment a l’illa. Només baixar ens esperen uns nens que ens donen unes branques d’una planta aromàtica que ajuda a l’esforç, dilatant els pulmons. Acceptem la branca i uns nens, un a cada braç, ens agafen el canell i ens posen un braçalet. Són fets per ells i demanen 1 sol a canvi.
Pugem per un camí empedrat mentre buidem un carret de fotos. Caminem, envoltats d’un paisatge i vistes únics, tot just una hora per arribar a la plaça central del poble. Des d’allí es pot observar amb calma la costa boliviana amb la serralada reial nevada guardant-li les espatlles. Els nens no es separen de nosaltres, doncs saben que donem caramels a canvi de posar per les fotos.
En Tito crida per agrupar el grup que hem arribat amb el vaixell i ens porta al restaurant. Més que un restaurant casolà, és una casa que fa de restaurant.
De primer ens porten una magnífica sopa de verdures, que assaborim amb delit. De segon, tornem a entreveure la ma del català Gonzalez, doncs ens porten una truita de patates amb ceba i trossets de tomàquet, posada sobre un llit d’arròs blanc. Boníssim i amb un gust molt i molt nostre.
Havent dinat tafanegem pel poble una mica més i enfilem el camí que porta als cinc-cents graons que ens portaran fins el port de sortida, on ja ens espera la barca. Baixem lentament mentre acabem de buidar el segon carret de fotos.
Abandonem la “catalana” illa fent-li la darrera mirada de certa enveja. Barretina, faixa, armilla i espardenyes, esperem que no ho perdin com tampoc no perdin la seva tranquil·litat i el seu estil de vida.
Més de tres hores de navegar pel llac ens separen de Puno. Salpem i resisteixo mitja hora, dret, a proa amb el fred vent i el càlid sol a la cara, intentant aturar el temps per poder assaborir fins l’última engruna aquesta sensació de llibertat i plenitud.
Ha estat una formidable i enriquidora experiència, de les que sempre ens quedarà un grat record.
A Puno anem directes a comprar el bitllet de Bus per marxar demà (15 sols). Pel camí tenim la sorpresa de creuar-nos amb un Bobtail, de cinc mesos tant sols, que ens recorda la nostra Lluna. Que macos que són aquest gossos. Esperem que la Lluna estigui bé amb el Jordi i no ens enyori gaire.
Anem a sopar. Son les sis de la tarda, ja és fosc, i fa molt fred.
Abans de tornar a l’Hotel, entrem a unes cabines d’Internet per explicar via mail el que hem fet avui i comprem pa i plàtans per el viatge de demà.
Un cop a l’habitació deixem les motxilles preparades per demà, canviem dollars, fem un mate de coca i llegim i escrivim una miqueta. A quarts d’onze ens adormim abraçats dins el llit i envoltats de fred.

Llac Titicaca, dilluns 19 de juny del 2.000 (part I)

Despertem, són dos quarts de set del matí. Fa molt fred. Molt. Dins el llit, dins el llit s’està bé, però la cara que surt dels llençols i les dues mantes que ens cobreixen, està glaçada. Tardem deu minuts per agafar el valor suficient per sortir del llit i posar-nos la roba en temps de record.
Esmorzem a l’hotel dos panets i un altre mate. A les 07:30 arriba puntual un micro-bus (furgoneta vella amb seients) que ens portarà al port del llac. Abans d’arribar-hi, recollim tres turistes més en un altre hotel més luxós que el nostre (segur que allí no hi fa fred a les habitacions).
És un port petit, situat en un golf del llac amb canal molt estret, i atapeït de barques. Són les vuit del matí i és l’hora en que surten totes les barques cap a les illes. Pugem a la barca, amb capacitat per a 14 o 16 persones. Hi trobem una dona, embolicada amb mantes i robes, que té un nen petit en braços. Està ajaguda de genolls en un racó al fons de la barca, i ens mira amb una mescla de indiferència i timidesa. Quan la resta de turistes entra a la barca, surt ràpidament de la part coberta del vaixell, evitant de molestar, i seu al costat del timoner intentant passar desapercebuda. Va bastant abrigada amb molta roba i cobrint el nen, però sorprèn veure que de genolls cap als peus, va descoberta.
Salpem en direcció a les illes Uros. En Tito s’aixeca, es presenta i ens diu que serà el guia. No sabíem que venia guia i ho agraïm, doncs ens donarà informació sobre el que visitarem. Mentre naveguem ens explica l’origen i les costums dels Urus. Tots porten una bossa a la cintura amb fulles de coca i com a senyal d’amistat profunda solen oferir un grapat de fulles que s’han de recollir directament amb un altre bossa o amb un tros de roba, mai amb les mans, com a tradició i senyal de màxim respecte, sempre que entren al llac escullen tres de les millors i més maques fulles que tenen i les llencen al llac com a ofrena.
En trenta minuts arribem a les Uros. Hi ha varies illes, bastant juntes i baixem a una de les més grans. Sembla mentida que flotin. Avancem caminat sobre un gruix de palla ben premsat, on els peus s’enfonsen lleugerament a cada petjada. La sensació d’estar flotant és gran. El Tito ens ha explicat que en l’època de les pluges han d’afegir palla setmanalment a sobre. En canvi, a l’estació seca (ara) és suficient fer-ho cada tres o quatre setmanes. La part de sota de l’illa es va desfent i es recicla al fons del llac. Els Uros ens esperen. Fora les seves cases hi ha tot de paradetes muntades per els visitants amb tapissos, flautes, collarets, braçalets, ceràmiques, guants, jerseis, camises, ... tot el que saben fer és allí per vendre-ho. Actualment el seu sistema per sobreviure està ja només basat en el turisme. La Ka i jo ens enamorem d’uns tapissos amb el calendari Inca i en comprem quatre per 40 sols. Els Urus tenen la curiositat de que el primer que et fan és preguntar-te el nom, així et poden anar cridant tot l’estona per a que els hi compris alguna cosa.
Fem moltes fotos mentre anem repartint caramels als nens. Érem apunt de marxar i pujar al vaixell quan ens crida una dona demanant-nos que li comprem alguna cosa. Li preguntem el seu nom Cel, li mostrem la sorpresa al dir-li que es diu com la germana de la Ka. Ella es posa a riure per que diu que té una germana que es diu Ka. Per 15 sols li comprem unes flautes andines grans i dues de petites.

Tornem al vaixell i comencem el trajecte que ens ha de portar a l’Illa de Taquile. Seran dues hores i mitja per arribar-hi. La navegació per les aigües del llac és tranquil·líssima i espectacular. La seva grandària, les muntanyes nevades de Bolívia al fons, l’alçada de quasi 3.900 metres sobre el nivell del mar i aquella calma tant difícil de descriure.
En Tito, el guia, ens fa una petita introducció sobre la història de l’Illa de Taquile. Escoltem sense prestar excessiva atenció fins que sentim que va ser fundada per un català (sic!). L’interrompem i li fem repetir el darrer tros, tot disculpant-nos. Ens explica que l’illa fou fundada per un català, crec recordar que l’any 1530, de nom Pedro Gonzalez de Taquila. Segueix explicant que l’illa hereta el seu nom i els habitants les costums catalanes. Costums? En Tito ens explica que els habitants porten barretina i faixa. Ens hem quedat més glaçats que el cims andins que veiem. No en teníem ni la més mínima idea i ara ens ha entrat el neguit per arribar a l’illa i comprovar-ho.
(continua...)

Puno, diumenge 18 de juny del 2.000

Arribem a Puno a les 08:00 del matí. El que havia de ser un còmode viatge d’onze hores que ens havia de servir per dormir, ha acabat sent un suplici de catorze hores on no hem pogut dormir més de deu minuts seguits per culpa de la pudor, el fred i quatre horribles pel·lícules impossibles de trobar ni en el pitjor videoclub del pitjor barri de Barcelona.
Carregats amb quatre motxilles (les dues nostres més dues amb la roba i regals que hem comprat), rebutgem tots els taxis i caminem sense preses ni direcció a la recerca d’un llit on dormir aquesta nit. Aquest cop necessitem habitació amb bany com sigui, doncs les dues darreres nits las hem passades en un Bus.
Descartem deu o dotze hotels. Uns per preu (ens han arribat a demanar 200 sols per nit!), altres per no tenir bany, i altres per tenir-lo però sense aigua calenta. En el darrer hotel descartat ha aparegut un tal Eusebio que ens ha acompanyat a l’hotel que estàvem buscant. 25 sols per nit (1250 ptes), bany i aigua calenta.
L’Eusebio a més, ens ofereix plaça en un dels vaixells que visiten les illes del Llac Titicaca amb dues opcions: la primera, de 25 sols i un dia de durada, consisteix en la visita de les Illes Uros (flotants i fetes de palla) i a la Illa de Taquile. La segona, de 35 sols i de dos dies, on el primer dia és com la opció primera més la visita a la Illa Amantani per passar-hi la nit a casa d’una família d’allí.
L’experiència de Nazca ens recomana prudència. Són les 09:00 del matí i teni tot el dia per cercar alternatives i decidir-nos.
Fem una merescuda dutxa, la Ka es pren els laxants i anem a preguntar preus de busos (per marxar cap a Cuzco demà passat) i vaixells pel Titicaca, tot passejant pels carrers de Puno. A les 12:15 ja estem dinant, aquest cop a l’europea, és a dir, espaguetis i mitja pizza per cap.
Passades la una tornem a l’hotel i la Ka (per fi!) pot anar de ventre. Jo tinc un pel de mal de cap, i n o sé si és per culpa de la manca de son o per culpa de l’alçada. Res d’important. El “sorotche” o mal de muntanya no ens ha afectat tot i trobar-nos a 3.900 metres d’alçada. Per prevenció, però, aquest matí hem fet a l’Hotel el primer mate de coca.
Fem una merescuda migdiada fins les 16:15, necessitem recuperar hores de son, per després sortir a passejar. Per primer cop ens posem la roba comprada a Arequipa i jo estreno el ponxo i el barret. La pinta és espectacular, i la Ka es pixa de riure mentre em fa una fotografia, tot repetint “donde está Wally!”. Puno no sembla molt gran, i ràpidament es detecten dues parts molt diferents: un centre bastant normal i uns voltants molt humils. La gent es veu molt senzilla i amb poquíssims recursos econòmics. Quasi la meitat de la població respon a la típica dona de l’altiplà, vestida amb molta roba dels colors més típics i el clàssic barret de copa petit al cap. Semblen camperols que, o bé viuen en barraques a les afores o per l’altiplà. La majoria munten paradetes pels carrers que voltegen el centre venent tot tipus de coses, des de productes del camp, passant per roba i fins a artesanies. Els carrers del centre ciutat son plens de botigues (petites i senzilles), cafès internet i restaurants a la recerca de turistes, tot amb l’objectiu d’intentar sortir de la misèria.
Poc abans de fer-se fosc, a les 17:30, sopem uns sandvitxos i desprès ens gastem 72 sols més en regals per amics i família. Ara, crec que ja tenim per tothom que volíem portar un record.
A les 19:00 tornem a l’Hotel i fem el segon mate de coca mentre reorganitzem les motxilles per a poder posar i protegir els regals (hi ha molta ceràmica) entre la roba. La Ka apunta les despeses del dia i repassa els comptes fins a les 21:00, que s’adorm. Jo, aguanto fins passades les 22:00 escrivint aquest diari.
Finalment demà farem l’excursió per les illes del llac d’un dia, i ho farem amb l’Eusebio que ens ha igualat el millor preu que nosaltres havíem trobat. 20 sols, aquesta vegada sí que ho hem fet bé.

Arequipa, dissabte 17 de juny del 2.000

A les 07:30 arribem a l’estació d’autobusos, Terminal Terrestre per ells. Ens trobem força descansats doncs hem dormit quasi bé tot el trajecte.
Aprofitem i per a no quedar fotuts, comprem els bitllets per el vespre (18:00), que marxarem cap a Puno, passant la segona nit consecutiva fent quilòmetres. Trenta sols els dos (1500 ptes). Així que tenim el dia per conèixer Arequipa, i prou.
Agafem un taxi que ens porti a la Plaça d’Armes (2 sols). Esmorzem. La Cris ha millorat força, però ara no pot anar de ventre. Localitzem el Cyber Cafè d’en Raül Perez, un dels pocs amb els que varem contactar abans del viatge i “amb tot el morro” des de Catalunya. Ens diuen que no hi serà fins la tarda. Mirarem de tornar a passar més tard, doncs volem agrair-li la amabilitat que va tenir responent els mails d’uns desconeguts i donant força informació sobre allotjaments, que finalment no utilitzarem al no fer nit aquí.
Arequipa és una ciutat gran, crec que la segona del Perú, però a diferència de Lima és neta, ben cuidada, tranquil·la i amb uns habitants molt simpàtics, atents i agradables.
Per a compensar les imprevistes i elevades despeses de Nazca (compra de ceràmica i avioneta), retirem 300 dollars d’un caixer automàtic i en canviem 200 per 695 sols. Aquests diners ens han de durar molt, però aprofitem canviar-ho aquí per que és una ciutat on fer-ho és normal, no com ha passat fins ara.
Caminem pels carrers del centre i entrem al Claustre del Convent de Santa Catalina. És gran, preciós i està perfectament conservat. Allí se’ns presenta un xicot jove, en Fredy, i s’ofereix a fer-nos de “guia” del convent només a canvi de que li enviem una postal des de Catalunya, doncs n’és col·leccionista. Ens explica també, que està practicant per fer de guia en un futur proper. Està amb nosaltres vint minuts, ens ho explica tot molt professionalment. A més, és molt simpàtic. Té futur.
Rere la Plaça d’Armes descobrim un seguit de botigues plenes de roba típica de l’Altiplà. Son botigues petites i bufones, muntades amb molt de gust. En Dadi i la Yael ens van dir que aquí a Arequipa la roba és més barata que a cuzco. És clar doncs, que aquest és el moment de fer les compres de roba que teníem preparades. Ens gastem 270 sols (13.500 ptes) entre roba per a nosaltres i regals. Comprem dos ponxos, dos jerseis de llana gruixuts, 2 pantalons, una camisa, 2 parells de guants, un barret, una gorra de llana i dos parells de mitjons gruixuts de llana. Tot la llana, d’Alpaca. Ens sembla una fortuna, però només ho és en la perspectiva peruana, doncs aquesta compra a Catalunya seria impossible per aquest import.
Dinem uns sandvitxos, passem a saludar al Paul Perez i treiem 100 dollars més en el caixer per a compensar la despesa.
LA Ka segueix sense poder anar al bany i comprem un laxant en una farmàcia.
El temps no dona ja per més. Ens ha encantat la ciutat blanca (Arequipa), que resta elegantment sota la presència de tres nevats volcans que la vigilen. Una ciutat on estar-hi bé uns dies. Queda apuntada en la memòria.
El Bus ens espera. A les 18:15 pugem, però incomprensiblement no sortim d’Arequipa fins les 19:45!
Ens adormim malgrat l’histèric volum d’una pel·lícula horrorosa. A les 23:00 el Bus s’atura en un perdut bar enmig del res, per a sopar qui vulgui i repara uns “petits” problemes mecànics que ignorem. Aprofitem per estirar cames i fer uns cigarrets. No sabem on s om exactament, però som ja camí del Altiplà, acostant-nos als 4.000 metres d’alçada, en un solitari bar de carretera. Malgrat la brillantor de la lluna, es veuen milers d’estrelles en el cel que, degut a l’alçada, brillen fixament sense la intermitència a que ens tenen acostumats a més baixes cotes.
Passats trenta minuts tornem a la ruta. La pudor que fa el Bus és insuportable, i tot gràcies a dos personatges plens de brutícia fins les dents que seuen a la nostra dreta i darrera. Per acabar d’assegurar-se de que no dormim, comencen una pel·lícula (que fort que és anomenar pel·lícula a coses com aquesta), “ASESINAS DE HOMBRES” amb més volum que l’anterior i que consisteix en no parar de disparar trets amb les més variades armes que pugueu imaginar.

Nazca, divendres 16 de juny del 2.000 (Part II)

(continua...)
Sortim al carrer i anem a buscar bitllet pel Bus que ens ha de portar a Arequipa. Viatjarem de nit, així estalviem dormir en hotel.
Finalment, després de força mirar i preguntar, de les tres companyies que surten aquest vespre cap a Arequipa ens decidim per CIVA. Comprem els bitllets i ara només cal deixar córrer les hores fins les 23:00, hora de sortida. Ens connectem a Internet per a posar al dia a amics i família, i dinem en un restaurant preparat per turistes amb força gust i ben confortable. Si està molt bé i molt relaxat. La Ka només menja una mica d’arròs bullit, per què la diarrea, rebomboris i calfreds l’acompanyen encara, mentre un grup musical de l’altiplà omple el silenci i buidor del local.
Tot passejant pels carrers arribem a la Plaça d’Armes, on ens refugiem de la calor en la frondosa ombra d’uns arbres molt bonics que no identifiquem. Al banc del davant hi tenim un home gran, brut i mal vestit, que es passa les més de dues hores que hi estem, cantant. Improvisa la lletra tot explicant el que els seus ulls veuen. Posa música a la calma i tranquil·litat que respira Nazca a les hores de la forta calor. L’estrès no sembla existir aquí.
Fa dues hores que ens amaguem del sol, però ara aquest ja s’amaga rere les cases i comença a refrescar de cop. Som al desert, i som a l’hivern. Tornem a la recepció de l’Hostal la Ka, jo, i la diarrea. Son dos quarts de sis... encara manquen més de cinc hores per agafar el Bus! Espero que la Ka millori, si no ens espera una nit de bus molt distreta.
A la recepció hi ha molt moviment, però la Ka intenta descansar entre viatges al wàter sense sort. Sobre les sis entre una parella i seuen amb nosaltres.
Hi ha “bon rollo” d’entrada i començo a “parlar” amb ell. Ho poso entre cometes per què la conversa és amb anglès, i el meu anglès està tant rovellat que el seu grinyolar no em deixen entendre’l bé. Venen de Cuzco i ens passa informació d’hotels i sobre el Camí del Inca, que és el final de la nostra primera etapa peruana, mentre la seva parella parla per telèfon. Quan acaba, ens presentem. Es diuen Dadi i Yael, tenen 21 i 22 anys i son d’Israel. Fa cinc mesos que volten per sud-amèrica i no tenen encara prevista tornada. Son espavilats i molt simpàtics. Se’ns passen les hores parlant (La Yael xampurreja l’espanyol i jo l’anglès) d’Israel, de Catalunya i del Perú. Sopar inclòs.
A dos quarts d’onze marxem tots plegats per agafar el Bus. Ells van a Lima, nosaltres a Arequipa. Llàstima de no coincidir amb les rutes, doncs eren uns bons i agradables companys de viatge. Segurament mai més els tornarem a veure. Que siguin feliços sempre com ara i que tot els hi vagi bé. Encaixem sinceres abraçades i ens acomiadem amb un “fins aviat!”.
A les 23:10 surt el Bus. Hi estem prou confortables i ens adormim molt ràpidament.

Nazca, divendres 16 de juny del 2.000 (Part I)

Paro el despertador i comença un nou dia. Són les 06:45. a dos quarts de vuit baixem al bar de l’Hostal per esmorzar. Allí ens espera en Carlos i fem l’últim i desesperat intent de fer-nos enrere, però és massa tard, diu, està tot lligat i no hi ha temps per buscar algú que ocupi el nostre lloc. Era d’esperar. Esmorzem.
Com que hi ha una mica de boira, canviem l’ordre (avioneta-cementiri) i anem primer al cementiri (a 30 quilòmetres de Nazca) per donar així temps al dia per aclarir-se. Viatgem en un turisme, compartint “plaça” amb una parella d’anglesos.
Al cementiri (una gran planícia desèrtica) hi ha més de 3.000 tombes, però només unes poques es van lliurar de ser saquejades. Visitem aquestes poques, que resten obertes per a poder ser estudiades. En la cultura Nazca s’enterraven en famílies i es momificaven vestits, en posició fetal i de cara a l’est. Es rodejaven de menjar i beguda, tot esperant el traspàs a la vida eterna. Veure-ho és bastant colpidor, i només ho destorba un escandalós i impresentable grup de noies israelites.
De camí de tornada a l’aeròdrom ens aturem per veure l’únic taller (ens diuen) d’artesans que encara treballen el fang com ho feia la cultura Nazca. El propietari ens explica el laboriós procés de la ceràmica, des de la preparació del fang, passant per l’elaboració dels colors amb tints naturals, fins la peça ja acabada. Després ens gastem, fora de pressupost, 200 sols (10.000 ptes!!!!) al “enamorar-nos” de tres peces de les exposades. És una quantitat raonable a Catalunya, però son moltísims diners al Perú, tants, que no tenim prous sols canviats i hem de pagar-ho en dòlars.
Creuant al carrer on som, hi trobem un taller on observem el procés, primitiu, d’extracció i separació que utilitzaven els miners per obtenir or. Molt interessant de veure, mentre la Ka ha de fer dues visites urgents i seguides al lavabo per atendre les exigents demandes de la que és la primera diarrea del viatge.
Abans de les 11:00 arribem a l’Aeròdrom. La Ka no es troba gens bé, amb forts rebomboris, però som a punt pel vol. L’avioneta, una Cesna de 5 places i pilot, s’enlaira amb facilitat camí de les línies. Al volar per sobre zona desèrtica hi ha molta corrent d’aire ascendent i el vol es mogut a causa d’aquestes turbulències.
La primera figura quer veiem és La Balena. Em concentro en la difícil i quasi impossible tasca de fotografiar les figures i línies enmig de tanta turbulència, mentre la Ka aguanta com pot els rampells de la seva panxa. Seguim el nostre vol cercant les misterioses figures entre milers de línies increïblement rectes que es creuen i es persegueixen fins perdre’s per l’horitzó. Els Trapezis, els Triangles, L’Astronauta passen sota els nostres peus, quan el mareig s’afegeix als rebomboris de la Ka. El Mono ve a trobar-nos però s’escapa de la foto, El Còndor, L’Arbe i El Colibrí es tornen borrosos i perden transcendència amb el preocupant estat de la Ka, però aconsegueixo fotografiar-los sense cap garantia de haver-ho fet bé. La Ka ja no aguanta, té els dits de les mans i peus rígids i corbats, així com tot el cos. Els forts marejos es barregen amb els durs rebomboris. Les profundes respiracions que fa no aturen el seu camí cap al col·lapse. Deixo la càmera i intento ajudar sense saber que fer i molt preocupat. La Ka no aguanta més i comença a vomitar. Les bosses que hi ha als seients de l’avioneta són foradades, em giro desesperat i en trobo una de bona. La Ka vomita i vomita mentre pateixo esperant un desmai que finalment no arriba. La Cesna llisca per fi per sobre la pista de l’aeròdrom i s’atura. La Ka baixa com pot i se’n va directe al lavabo. El malestar i diarrea són ara el nostre problema. És recupera una mica, lo just per a poder agafar un taxi i anar directament al wàter de l’hostal i després a la imprescindible dutxa.
Ho fem amb preses per què hem de deixar l’habitació lliure, doncs avui ja no dormirem aquí. Abans de les 13:00 baixem a recepció, paguem i els hi demanem que ens guardin les motxilles fins al vespre.

(... continua)

Nazca, dijous 15 de juny del 2.000 (Part II)

(... continua)
De les dues hores aproximades que dura el viatge, una la dormim i l’altre l’alternem observant el paisatge i amb pensaments. Els meus, m’expliquen que ja ens hem adaptat al tarannà del país, i que a partir d’ara, ens mourem còmodament com ho fan ells, lluny dels turistes/gringos. Farem, anirem, menjarem i dormirem com i on vulguem. Ja no mirem tant el rellotge com abans i comencem a gaudir de la improvisació constant, com ells.
Arribem a Nazca i com per art de màgia, només baixar del Bus un tal Carlos (amic d’en Cèsar) ens espera amb un “taxi” destartalat per acompanyar-nos a l’Hostal. L’habitació és bona i el preu també. Sense ni temps per deixar les motxilles en Carlos ens ofereix un pack de vol amb avioneta (1 hora) per sobre les línies de Nazca (el nostre gran objectiu) i de “regal” una visita als cementiris de la cultura Nazca. Ens demana 120 sols pels dos, li diem que 80, i finalment paguem 90 sols (4.500 ptes.).
Passada mitja hora, reflexionem i pensem que hem anat massa ràpid amb en Carlos. Ni ens hem pensat si volíem anar al cementiri Nazca ni hem remanat buscant altres preus d’avioneta.
Una hora més tard, tot passejant per Nazca, tot es confirma. Hi ha avionetes per 30 sols per persona sense regatejar. BURROS!!! Intentem localitzar en Carlos (Nazca és petit) per fer-nos enrere, però sense sort. Demà hem de marxar de Nazca camí de Arequipa. No ens podem endarrerir si volem arribar a Cuzco a temps pel Inti Raymi. És evident que ens hem precipitat amb en Carlos, però asseguràvem volar demà sobre les línies, no teníem més marge de dies. En fi, aprendrem la lliçó i estarem alerta. Malgrat el que creiem, encara ens hem de curtir una mica més per no picar l’ham.
Passem la resta de dia passejant per Nazca. Sopem una sopa i carn, i anem a dormir sota l’atenta mirada d’una lluna quasi plena. Demà s’ha de matinar.

Ica, dijous 15 de juny del 2.000 (part I)

Quina nit!!! Hem tingut el “privilegi” de dormir en l’hotel més sorollós del Perú, ho juro. La TV de les altres habitacions (o de “recepció”) ha ressonat per tot l’edifici fins ben bé les 12 de la nit. Com és possible veure la tele tanta estona si de tant forta com està distorsiona? És un misteri per a nosaltres, un misteri a l’alçada del de les pedres d’Ica... potser el Dr. Cabrera ens ho podria aclarir!
Com que suposem que el so de la TV era tant repetitiu, la direcció de l’hostal va decidir afegir, durant més de mitja hora, la sirena amb el so més increïble del planeta. Inexplicable l’origen, la melodia del so i la seva utilitat. misteri. i per misteris, aquí n’hi ha un altre, per què collons tothom que entrava i sortia de les habitacions ho feia quatre, cinc o sis vegades seguides? I per què cada vegada que ho feien la tancaven amb més força? ... Misteris.
Per arrodonir la nit, o per acabar amb el que estava passant, la policia va fer la seva entrada triomfal de matinada, buscant ves a saber qui, fins que després de forçar la porta d’una habitació i comprovar que era buida (havien fet tard) marxar per on havien vingut.
Déu n’hi do! Quina nit més descansada!
Comencem el dia a les 08:00. després d’esmorzar agafem una moto taxi per a que ens porti a l’Oasi de Huacachina, que és a tres o quatre kilòmetres d’Ica.
Idíl·lic, paradisíac, com si fos un conte. Mai havíem estat en un oasi, però sempre l’havíem imaginat així. Està envoltat per unes dunes immenses que intenten amagar-lo i protegir-lo, d’estranys i del fort vent del desert. El llac, que déu tenir uns cent metres de llarg per uns 60 d’ample, està encerclat per palmeres en primer terme i un passeig ple d’arbres i flors en segon terme. Mig passeig dona a Hotels o Hostals, bars o restaurants, i cases o “xalets” amb porxo obert al llac. Tot molt turístic, però d’un turisme intern, per ells. Els edificis, tots, semblen ben bé tenir 50, 60 o 70 anys. Son vells però conserven l’encant. A l’altre banda del llac hi trobem unes casetes que són vestuaris per a poder canviar-se i banyar-se. Quasi no hi ha ningú per aquí, segurament la gent d’Ica i deuen pujar en diumenge. Només tres persones mal comptades passejant i tres barquetes surant silenciosament per a poder compartir les aigües amb els ànecs. Tot el que veiem és encantador i té un punt de màgic. No podem evitar que vinguin a nosaltres les imatges i sensacions del protagonista de L’Alquimista, obviant que evidentment pertany a un altre desert.
Busquem el naixement d’una carena de les dunes que moren prop l’oasi, i comencem l’esgotador ascens fins al cim. Un cop allí, aconseguim tenir la perspectiva del desert amagant el seu tresor, mentre el vent, fort i fresc, eixuga la nostra suor. No havia estat mai en un desert, i només puc dir que la seva duresa i solitud, m’atrau. A dalt de la d’una mirem, sorpresos, com un parell de peruans baixen amb taula de surf (!) per les dunes. La seva verticalitat fa de la baixada tota una experiència.
De retorn a l’oasi, seiem en la terrasseta de l’únic bar obert, per fer una cervesa amb vistes al llac. La Ka i jo ens prometem que, en un futur viatge, i programarem una estada de dos o tres dies aquí, per poder-nos submergir plenament a la calma i relax del lloc.
Acabada la cervesa tornem a Ica altre cop en taxi-moto. Passem l’estona parlant amb el taxista de futbol, del Barça i d’en Sotil, tant ídol de la meva infància per a mi com ídol és per ell.
A l’Hostal recollim les motxilles i anem a buscar el Bus que ens ha de portar a Nazca. Trobem bitllet ràpid i esperem (1 hora) la sortida. Durant l’espera coneixem en Cèsar, que de passada em dona informació sobre un Hostal econòmic a Nazca.
(continua...)

Ica, dimecres 14 de juny del 2.000 (part II)

(... continua)
A Ica també trobem Hostal al segon intent. El primer era ple i el segon l’acceptem només quan ens rebaixen el preu de l’habitació de 40 a 30 sols, com el de Pisco (1500 ptes). L’habitació, tot i no ser tant nova i fer una estranya olor, també té bany i aigua calenta.
Dinem prop de les tres de la tarda un menú de 4,5 sols (225 ptes) i sortim a la recerca del Museu del Dr.Cabrera sobre les famoses (per nosaltres) pedres d’Ica, que sabem que és a la Plaça d’Armes.
La localitzem a tres quarts de quatre (no hi ha res que l’identifiqui). Un noi jove que és a la porta avisa al Dr.Cabrera i ens diu que ens podrà rebre a les 16:00. Quedem perplexos pel museu sense rètol i per l’estranya forma de contactar.
A les quatre, puntual, ens espera a l’entrada de la casa. És un home ja gran, ben vestit i molt educat. Viu en una gran i elegant casa, d’estil colonial. Li expliquem qui som, de on som i per què coneixem i tenim tant interès en visitar el seu Museu. Ens diu que l’acompanyem fins un lateral de la casa (pel carrer) on hi trobem un gruixuda porta de fusta tancada amb clau i tres cadenats. Entrem, baixem 5 graons molt drets per accedir a una sala (d’uns 30m2) atapeïda amb milers de pedres de diferents mides ordenades en alts prestatges. Algunes pedres son molt grosses. Totes son negres amb dibuixos gravats. L’espectacle és senzillament espectacular i impressionant. La Ka i jo ens em quedat sense alè i amb els ulls oberts com taronges. La magnitud del contingut del Museu ens ha deixat glaçats.
El Dr.Cabrera ens va explicant la història de com va trobar les pedres (casualitat), el seu origen (hipòtesi) i el significat que tenen els seus gravats. Es desconeixen dates exactes, però ell assegura que les pedres tenen milers (potser milions) d’anys, i que són el llegat d’una anterior civilització que va viure a la terra (contemporània als dinosaures) que va poder fugir cap a l’espai abans del gran cataclisme.

(La foto és de la Web. La noia no és la Ka)

Entre els milers de pedres que té, anem avançant per les prestatgeries del Museu i ens va comentant significats. N’hi ha que parlen de medicina, explicant malalties concretes i les tècniques per guarir-les, n’hi ha que parlen de dinosaures i la seva relació amb els homes, dels antics continents que hi havia a la Terra i del gran cataclisme que s’acostava i que acabaria amb l’home d’aquells temps i els mateixos dinosaures. Parlen d’astronomia, de la composició i estructura de l’Univers, de relacions sexuals i les seves malalties, de tècniques de transplantaments de fetge, ronyons, cor i... cervells!
La informació que s’hi troba és tant extensa, variada i rica que tot sembla impossible.
Acabat el recorregut pel Museu ens acompanya cap al seu despatx, també ple de pedres, llibres, molts llibres, i fotos. Em destaca una foto on hi surt ell i la Reina d’Espanya, amb una pedra immensa que descarrega una grua. Ens explica que ni va regalar una.
Ens explica com la comunitat científica l’ha calumniat i la intentat silenciar, degut, comenta, a lo tancat i sectari que és el mon científic.
Han estat dues hores i mitja de d’una conversa molt agradable, amb una persona culta i molt assenyada, que ens ha deixat col·lapsats d’informació i d’interrogants.
Ens sentim uns autèntics privilegiats per haver conegut al Dr.Cabrera i les “seves” pedres... i ens manquen paraules per expressar el que ens corre per dins.
Un cop al carrer, hem tornat a un Cyber Cafè per intentar explicar mínimament per mail al meu pare tot el que hem viscut al Museu. El meu pare coneixia l’existència de les pedres i esperava conèixer la nostra vivència.
A quarts de nou fem uns sandvitxos i una cervesa (Cuzqueña) per 6 sols (300 ptes) i anem cap a l’Hostal a descansar, no el cos, si no el cervell de tantes experiències.
Demà ens espera un altre dia, i qui sap si carregat amb més sorpreses...

Pisco, dimecres 14 de juny del 2.000 (part I)

El despertador sona puntual a les 06:30. A les 7 en punt ja estem esmorzant al costat mateix de l’Hostal. A les 07:30 ens passa a buscar un minibus que ens ha de dur cap a la península de Paracas. En 25 o 30 minuts arribem a El Chaco, un petit moll de pescadors. Pugem ràpidament en una espècie de llanxa (motor fora borda amb capacitat per 14 persones) entre mig de caixes i caixes de peix fresc que descarreguen en el moll. És curiós com comparteixen moll pescadors i visitants.

Després de 15 minuts d’anar resseguint la costa de la península de Paracas arribem a la que és, de fet, la primera línia de Nazca, El Candelabro. Espectacular. Tot i que és a quasi 200 kilòmetres en línia recta de la resta de línies de Nazca, es considera que és la primera si arribes a Perú i la zona per mar. El Candelabro (o Trident) assenyala exactament la direcció de les altres. Tot i que hi ha diverses teories, se’n desconeix tan l’origen com el significat. Una de les hipòtesis planteja que és una representació del cactus de San Pedro, un cactus al·lucinogen que la cultura Nazca coneixia.

La llanxa abandona les costes de la península de Paracas i s’endinsa mar endins per trobar les Illes Ballesta. En aquestes aigües l’oceà Pacífic fa honor al seu nom, és tan pla que, si no fos per què es perd per l’horitzó, qualsevol asseguraria que es tracta d’un llac.
El cel i el mar són plens d’ocells que, o bé s’entrenen a vols rasants a poquíssims centímetres de l’aigua plens de velocitat, o bé vols en formació que es fan i es refan contínuament. Espectacle en estat pur.
En poc més de 15 minuts arribem a les illes. És realment espectacular la quantitat i diversitat d’aus que hi viuen, simpàticament acompanyades de milers de lleons marins que gaudeixen de banys de sol, cabussades, i pesca tant com volen. A l’illa si observen antigues i peculiars construccions de fusta que ha anat fent l’home per a recollir el apreciat guano. Buidem un carret sencer de 36 fotos sense ni adonar-nos.
Passada mitja hora tornem al port de El Chaco no sense abans quedar-nos bocabadats amb els increïbles picats d’unes aus que no sabem identificar per a cabussar-se i pescar els peixos que han localitzat des de l’aire. Natura en moviment.
De tornada a Pisco fem una volta pels carrers de la ciutat per a conèixer l’ambient i tarannà de la gent. És el segon dia sencer al Perú, però entre casa els Tarazona i el Bus, ens manca aclimatar-nos al país. Els carrers son plens de paradetes de menjar, aus, peix, conills, fruita... En tots els carrers sona música, doncs sempre hi ha algun grupet tocant-ne. Pel carrer quasi no si veuen cotxes, per contra, hi circulen com a formiguetes unes simpàtiques motos/tricicles amb una espècie de cabina que serveixen tan per portar a gent com mercaderies, i bicicletes, moltes bicicletes. Això sí, tothom, motos, cotxes i bicicletes, fan sonar el clàxon tota l’estona.
Llegim el correu per Internet i enviem resum del dia abans de recollir les motxilles i agafar el Bus cap a Ica (2,50 sols per persona, 125 ptes). El viatge s’eternitza poc més d’una hora amenitzat per una dura cinta d’èxits dels 60’s i 70’s (la major parta americans) amb versió i traducció peruana. La música està tant forta que el altaveus distorsionen i el nostre cervell, també.
(continua...)

(si algú vol veure el recorregut de la llanxa, mireu el vídeo)

Lima, dimarts 13 de juny 2.000

Comencem el dia a les 09:00.
Baixem a la cuina i en Yeder ja ens te apunt un cafè tipus americà, un vas ple d’aigua amb dues cullerades de Nescafé (ells només se’n posen una), i un bollo amb pernil peruà (sembla salami) acompanyat del millor formatge del Perú (insisteix en Yeder), que és com un formatge fresc amb molt gust de llet de vaca.
Acabats d’esmorzar en Yeder s’ofereix per acompanyar-nos a canviar dollars. Sort. A una quadra (illa) de casa seva hi ha una gran avinguda (Antunes De Mayolo) que sembla una de les principals del districte de Lima on som (“Los Olivos”). Caminem per l’avinguda i tothom ens mira com si fóssim extraterrestres. Les voravies son plenes de comerços i bars, però tots estan tancats amb reixes gruixudes de ferro negre, i només obren quan veuen qui ets. Caminem dues quadres més i arribem a la casa de canvi. El Yeder fa els tracte a través dels barrots. És fàcil veure que tothom malfia de tothom. Repassen mil vegades que no hi hagi cap bitllet fals, i el Yeder ens ensenya com fer-ho. Tota l’escena fa por. Amb els calés a la butxaca ens acompanya per la mateixa avinguda fins les cabines d’Internet. Demanem per entrar, obren la reixa i ens fan passar.
Després d’haver enviat per mail les primeres impressions peruanes, tornem a Cal Tarazona solets pel carrer!
En Yeder ha fet el dinar. Mentre esperem que arribi l’Eva (la seva dona), ell i la Sílvia ens expliquen detalls de la ruta que volem fer per començar tot fent un “preambulo”, és a dir, un aperitiu que consisteix en “quicos caseros”, formatge peruà i ... INKA-COLA ! refresc molt dolç del Perú amb gust que és una barreja entre xiclet, àcid cítric i medicina. A les 13:30 arriba l’Eva i dinem. De primer, una “sopa de papas” amb verdures. Molt i molt bona. De segon “lomo salteado”, que és arròs blanc amb trossos de llom barrejats juntament amb ceba cuita i “papas” fregides d’acompanyament. Tot molt bo.
Reestructurem les motxilles buidant-les de coses inútils i reduir pes. Després de dos intents, tenim les motxilles grans plenes, encara que no pesen tant com abans, i les dues normals guardant el que ens sobre o el que no ens caldrà els propers 15 dies. Tenim una gran sort amb els Tarazona. Tindrem les nostres coses ben guardades i tornarem per fer nit d’aquí dues setmanes.
En Yeder, tot un Sant, ens acompanya al centre de Lima a buscar un Bus que ens porti fins el nostre primer objectiu: la ciutat de Pisco. Estem al·lucinats, l’estació és un autèntic caos de gent i soroll, i tothom ens sembla candidat a lladre. En Yeder, com a gran angel protector, paga el taxi, ens treu els bitllets (a preu de peruà, no de gringo) i ens puja al Bus, obligant-nos a pujar les motxilles a dalt del Bus, per ser arriscat deixar-les al portamaletes, tot i la oposició del conductor. Ens acomiadem del Yeder fins d’aquí 15 dies, li donem diners pel taxi de tornada i mil i mil gràcies per tot. Ven bé aquest home i la seva família, que no coneixíem de res, s’han convertit en la nostre família peruana. Mentre esperem que el Bus arrenqui, aquest torna a obrir les portes i apareix en Yeder, el miren tots els passatgers, i ens dona una ampolla d’Inka-Cola pel viatge! Realment increïble... sense comentaris.

Desprès de dues pel·lícules subtitulades en el vídeo del Bus arribem al desviament de la Panamericana cap a Pisco, que és on fa la parada. Baixem i un home ens ofereix de compartir els 5 sols del taxi fins Pisco (3 nosaltres, 2 ell). Durant el trajecte ens pregunta de on som (ai! la pregunta) i comencem la resposta dient de Barcelona, Catalunya, i ens interromp, amb els ulls brillants i radiants, per què al desembre vindrà a Barcelona a treballar, doncs un amic seu que ja hi és li ha trobat feina. El taxi s’atura a la Plaça d’Armes (equivalent a la Plaça de l’Ajuntament de qualsevol poble de Catalunya) i ens acomiadem afectuosament.
Son les 19:30, és fosc fa estona (al Perú és hivern i el dia curt) i anem a buscar el que serà el nostre primer hotel. Al segon Hostal que preguntem ens hi quedem. Costa 30 sols (1500 ptes.) l’habitació doble amb bany i aigua calenta. El bany és nou de trinca!
Anem a sopar. Entrem en el tercer bar que trobem i fem un menú de 3 sols (150 ptes.) per cap. De tornada a l’Hostal ens entretenim pel carrer ple de gent i sense ni un turista. Tothom munta petites paradetes i venen de tot. Ens agraden uns petits braçalets de fils de colors, i decidim comprar-ne un per cadascú. Trec un bitllet de 100 sols per a pagar i el bon home del braçalets em demana que l’amagui immediatament i em diu: “mira, gringo, no enseñes nunca un billete de 100 soles en la calle, porque te quitaran el billetes i los demás que lleves”. Déu meu!!! Havia de pagar 40 cèntims de sol (20 ptes.) pels braçalets i ho faig amb un bitllet de 100 (5.000 ptes!). Des d’aquest mateix instant m’ha estat retirada la custòdia dels diners i la Ka ha passat a ser l’encarregada de dur els comptes i pagar-ho tot. És increïble el que em costa mentalment el canvi a pessetes i donar el valor que li correspon al sol. Sort de la Ka!
Arribats a l’Hostal coneixem a en Joel, un nen encantador i simpàtic que ens convenç i ens ven el bitllet del vaixell que ens portarà a fer un tomb demà al matí per les Illes Ballesta. Son 25 sols per cap, però no hi ha altre manera d’anar-hi.
A l’habitació fem per fi la primera dutxa del Perú (amb aigua calenta!!!) i descansem fins l’endemà. Son les 22:30...

Santiago de Xile, dilluns 12 de juny del 2.000

Despertem plegats, mirem per la finestra i la foscor segueix dominant-ho tot. Per les pantalles de l’avió ens indiquen que som a una hora de Sao Paulo, on farem una parada tècnica per omplir dipòsits. Després de deu hores i mitja de la sortida de Madrid, aterrem. Els passatgers que ho decideixen, poden desembarcar. Tenim el temps just per estirar les cames, fer un parell de cigarretes, i tornar a enlairar-nos.
La resta del viatge fins a Santiago de Xile també dormin. No sé que tenen aquests avions, però tant la Ka com jo ens quedem fregits de només seure-hi. Despertem sentint la veu del Capità, que ens informe que degut al mal temps creurem els Andes més cap al sud, cosa que endarrerirà l’arribada uns 30 minuts. De fet tant és, doncs a Santiago fem una parada de vuit hores. Ara serà de set i mitja.
A les 10:10 del matí, hora local, fem l’aterratge més suau fins el moment.
A Santiago el dia és gris plom. Plom pel color del cel, de la ciutat i per lo pesats que ens sentim. Els núvols son tant baixos que semblen voler caure. Fa vent i s’escapen, sovint, una barreja de gotes fines i gruixudes.
Descanviem 50 dollars per a pagar les taxes de l’aeroport i poder anar a la ciutat. A les 10:45 pugem al Bus que ens portarà al centre. Caminem uns 15 minuts buscant el “Gran Parque O’Higgins”. Gran segurament és, doncs hi caminem molt, però l’aspecte militar, la seva deixadesa i brutícia, no ens invita a més que creuar-lo. Pensàvem que seria un bon lloc per passar les hores.
Tot tornant cap a la parada del Bus ens trobem amb el primer Cyber Cafe del viatge, i aprofitem per enviar les primeres i breus notícies de l’aventura a amics i família. Abans d’agafar el bus cap a l’Aeroport dinem en un bar a “l’europea”: pizzes “xilenes” i Coca-Cola gegant (350cl) de beguda. Santiago no té res més per a nosaltres i tornem a l’Aeroport. Falten encara 5 hores per embarcar, son les més passades i les omplim llegint i descansant. Només ens importa el que després ens espera... Perú.
Despertem quan el pilot anuncia l’imminent aterratge a Lima. Una mica brusc, per cert. Torna a ser fosc. El cervell, perdut en el calendari i en el rellotge, no reacciona. Tenim son. Caminem com “zombis” fins al control de passaports de l’Aeroport Jorge Chavez, i des de la cua podem veure les nostres motxilles donant voltes per la cinta dels equipatges. Hem estat de sort!!! Ens havien explicat moltes històries del retards de 4 o 5 dies en l’equipatge a Lima. El control de sortida ni ens revisem i un cop superat, ens trobem directament al carrer.
Aquí no tinc paraules per explicar-me.
Hi ha una barana per separar la gent que s’espera de la gent que arriba, com a Barcelona, però la diferència és que aquí és ja al carrer. La barana és plena de gent que cridant i amb rètols amb noms. Intentem buscar els Srs. Tarazona, que ens han d’estar esperant per aquí si la seva filla que viu a Catalunya ens ho ha explicat bé. Busquem i busquem, però és impossible trobar-los (no sabem quina cara fan). Un cop acabada la barana de separació ens aborden peruans un rere l’altre oferint-nos, insistentment, taxis i Hotels. Els anem rebutjant un per un, amb l’argument que ens esperen. Un d’ells, bon home, ens pregunta qui ens espera, i s’ofereix a ajudar-nos amb el compromís de que si no els trobem, anirem amb el seu taxi. L’home, decidit, comença a cridat “TARAZONAAA!!! TARAZONAAA!!!” entre la munió de gent. Mentre seguia el bon home, jo ja buscava amb la mirada un telèfon per a poder trucar a la filla dels senyors Tarazona, la Sílvia. Just quan el localitzo en la llunyania apareixen davant nostre un home i la que semblava la seva filla cridant els nostres noms.
Quina sort sentir-te buscat (i trobat) en mig d’aquell riu de gent. Ens abracem efusivament i sortim fins estar totalment fora de l’Aeroport, ja que asseguren que trobarem un taxi més barat. El Sr.Tarazona negocia amb un parell de conductors i pacte el preu pel trajecte amb un d’ells, mentre nosaltres ens esperem uns metres enrere amb la Sílvia. Finalment pugem en un cotxe destartalat, però té un gran maleter i és perfecte per les nostres motxilles, dues gegants i dues normals. Avancem per una avinguda ampla i descuidada. Son quasi bé les dotze de la nit del dilluns 11 de juny, però malgrat l’hora hi ha molt de moviment pels carrers. En 10 minuts molt mal comptats arribem a casa seva. Un cop allí tot son atencions. Es desviuen per nosaltres. Ens presentem i xerrem prop d’una hora. El Sr.Tarazona es diu Yeder, la seva dona, Eva, i la filla Sílvia.
Ens acompanyen fins la nostra habitació, al pis de dalt. Viuen en una casa sense cap luxe, però te jardinet i és confortable. L’habitació és la del seu fill Èric, que treballa a molts kilòmetres de Lima i no viu amb ells. Dormirem en un petit llit individual, però és més que suficient per a nosaltres. Estem cansats i bruts. Després d’anar al lavabo i veure’l, descartem la dutxa. Tan si val. Ens conformem amb rentar-nos les aixelles i el cos a la pica de les mans. Un cop nets, dormim agust i reposem, ben abraçats en els 80 centímetres d’amplada del llit.

Barcelona, diumenge 11 de juny del 2.000

Tant de temps esperant, tant neguit i tants de nervis invertits, i ara, que ja som a l’Aeroport, a poc més d’una hora de la sortida de l’avió, estic calmat, molt calmat i tota l’ànsia que m’aclaparava, s’ha fos.
Marxem. Sí. Ara és un fet, ara ja és segur. I el neguit s’ha transmutat en res. M’he quedat buit de sensacions. No estic nerviós, no estic preocupat, no estic il·lusionat. Es estrany. Potser l’excés de sensacions acaba col·lapsant-se i generant un forat negre. Qui sap!
Tot és apunt de començar i, si he de ser sincer, ara no sé que és exactament el que ha de començar. Fa anys, molts anys que volia fer aquest viatge, sense creure realment que un dia podia ser possible. I ara, no és que sigui possible, és realitat.
Si anys enrere algú em diu que estaria aquí a El Prat, amb la dona de la meva vida, la Ka, que, mira per on, de tant desitjar-la també pensava que no era possible, esperant un avió per marxar al Perú, l’hagués fet tancar per boig.
A les 19:00 embarquem en un avió de Spainair rumb a Madrid. A les 19:35 ens enlairem cel amunt com un coet. A cada metre d’alçada que guanyem el temps millora. Anem deixant els núvols enrere, d’un en un, fins que un raig entre per la finestra obrint el pas al sol. Resseguim la costa, l’ala esquerra ens senyala el mar, la dreta la terra.
Sota nostre, els núvols s’esquerden ensenyant-nos Sitges. Més endavant, molt poquet més, sobrevolem El Roc de Sant Gaietà ... Impressionant. És allí baix, impassible a la nostra presència, amagant els meus trenta-dos estius atapeïts de records. Dubto, ara dubto molt de si és més bonic passejar pels seus racons o veure’l des d’aquesta perspectiva més elevada que ens ensenya la mesura de totes les coses. Mentre m’entretinc amb aquestes cabòries, El Roc s’amaga rere l’ala. I passem camps de diferents marrons i verds, i pobles i ciutats i núvols i rius i embassaments i muntanyes i carreteres i boscos. De cop, l’avió ajup el cap i tot el que hi ha als nostres peus creix i creix fins fer-se tant gran que ens permet aterrar-hi.
Son les 20:25. Madrid.
No tornem a embarcar fins les 23:20, però l’espera se’ns fa curta al bar, envoltats de catalans i cruspint-nos un sandvitx mentre devorem un dels llibres que ens acompanyen.
L’avió de Landchile està força bé. Un Boing 747 que ajudarà a passar les hores confortablement. L’avió s’enlaira cap a la negre foscor que sols trenca la suau llum dels estels. Ens serveixen el sopar i quedem profundament adormits.

El Diari

Fa una mica més de 8 anys, amb la meva dona, varem fer el que és, per el moment, el viatge de la nostra vida.
Ha plogut molt des d’aleshores per nosaltres. Fa vuit anys érem una parella feliç , que encara gaudia auto-descobrint-se, i sense cap més responsabilitat que ser feliços. Avui som una família amb dos criatures meravelloses.
Varem estalviar durant un any llarg per un 11 de juny de l’any 2.000 començar un viatge/aventura, que era un desig personal des de que era ben petit. Visitar Perú durant un mes sencer sense cap més possessió que la nostra motxilla. Pel nostre compte, sense agencies, sense reserves. Volíem ser lliures i descobrir territori, gent, paisatges, mentre aprofundíem en la nostra pròpia descoberta.
Recordo que el viatge va ser l’enveja i la il·lusió del meu pare. Ell sempre havia desitjat fer-lo i ara, en certa manera, el faria amb nosaltres. Potser per viure millor el viatge pels nostres ulls, em va donar abans de marxar un llibre fet i enquadernat per ell. Un llibre de viatger, per a poder anotar-hi totes les vivències. Era un llibre amb les portades de pergamí antic, d’un color blanc trencat amb aigües grises, amb full de paper fet a ma.
Vaig tenir la santa constància d’escriure-hi cada dia del viatge, i es va convertir en el Diari del Viatge.
A la tornada, no el vaig voler rellegir, doncs sabia que em deprimiria al veure-hi reflectides les meves mancances com escriptor. A més, calia deixar distància en temps per poder mirar-lo amb una perspectiva més justa. Així que, va quedar “arxivat” en un calaix.
Des d’aleshores hem viscut dos trasllats de pis i quan l’hivern passat em van entrar ganes de tornar a llegir el Diari, no vaig ser capaç de trobar-lo. El juny passat vaig tornar a regirar la casa cercant-lo, altre cop, sense èxit. Volia obrir un bloc i publicar cada dia del Diari en el seu dia corresponent al 2.008.
Ara fa deu dies, la meva dona regirava una gran caixa plena de fotografies antigues i li va aparèixer entre les mans el desitjat llibre blanc. L’alegria va ser molt gran, i tot aprofitant que la operació de genoll em donarà més temps, començo l’aventura de publicar-lo en forma de bloc.
I ho faré a l’estil de com vaig escriure el Diari, tal com raja. No l’he tornat a rellegir ara, sols unes poques pàgines soltes. Es evident que, com sospitava, s’hi veuen reflectides les meves mancances d’escriptor, però com que tampoc no pretenc enganyar-me, no penso reescriure’l per dotar-lo de més estil i opto per no tocar-lo i deixar que transmeti la seva sinceritat, el seu tal com raja. Hi ha dies en que transmet que gaudia escrivint-lo i d’altres on ho feia només per la obligació de la nota diària. Però d’això es tracte, de reviure, tal i com van ser, aquells 30 dies inoblidables.
Si voleu tornar a reviure el viatge amb nosaltres, sou benvinguts al bloc creat per allotjar-lo.

Salut!!!