Llac Titicaca, dilluns 19 de juny del 2.000 (part I)

Despertem, són dos quarts de set del matí. Fa molt fred. Molt. Dins el llit, dins el llit s’està bé, però la cara que surt dels llençols i les dues mantes que ens cobreixen, està glaçada. Tardem deu minuts per agafar el valor suficient per sortir del llit i posar-nos la roba en temps de record.
Esmorzem a l’hotel dos panets i un altre mate. A les 07:30 arriba puntual un micro-bus (furgoneta vella amb seients) que ens portarà al port del llac. Abans d’arribar-hi, recollim tres turistes més en un altre hotel més luxós que el nostre (segur que allí no hi fa fred a les habitacions).
És un port petit, situat en un golf del llac amb canal molt estret, i atapeït de barques. Són les vuit del matí i és l’hora en que surten totes les barques cap a les illes. Pugem a la barca, amb capacitat per a 14 o 16 persones. Hi trobem una dona, embolicada amb mantes i robes, que té un nen petit en braços. Està ajaguda de genolls en un racó al fons de la barca, i ens mira amb una mescla de indiferència i timidesa. Quan la resta de turistes entra a la barca, surt ràpidament de la part coberta del vaixell, evitant de molestar, i seu al costat del timoner intentant passar desapercebuda. Va bastant abrigada amb molta roba i cobrint el nen, però sorprèn veure que de genolls cap als peus, va descoberta.
Salpem en direcció a les illes Uros. En Tito s’aixeca, es presenta i ens diu que serà el guia. No sabíem que venia guia i ho agraïm, doncs ens donarà informació sobre el que visitarem. Mentre naveguem ens explica l’origen i les costums dels Urus. Tots porten una bossa a la cintura amb fulles de coca i com a senyal d’amistat profunda solen oferir un grapat de fulles que s’han de recollir directament amb un altre bossa o amb un tros de roba, mai amb les mans, com a tradició i senyal de màxim respecte, sempre que entren al llac escullen tres de les millors i més maques fulles que tenen i les llencen al llac com a ofrena.
En trenta minuts arribem a les Uros. Hi ha varies illes, bastant juntes i baixem a una de les més grans. Sembla mentida que flotin. Avancem caminat sobre un gruix de palla ben premsat, on els peus s’enfonsen lleugerament a cada petjada. La sensació d’estar flotant és gran. El Tito ens ha explicat que en l’època de les pluges han d’afegir palla setmanalment a sobre. En canvi, a l’estació seca (ara) és suficient fer-ho cada tres o quatre setmanes. La part de sota de l’illa es va desfent i es recicla al fons del llac. Els Uros ens esperen. Fora les seves cases hi ha tot de paradetes muntades per els visitants amb tapissos, flautes, collarets, braçalets, ceràmiques, guants, jerseis, camises, ... tot el que saben fer és allí per vendre-ho. Actualment el seu sistema per sobreviure està ja només basat en el turisme. La Ka i jo ens enamorem d’uns tapissos amb el calendari Inca i en comprem quatre per 40 sols. Els Urus tenen la curiositat de que el primer que et fan és preguntar-te el nom, així et poden anar cridant tot l’estona per a que els hi compris alguna cosa.
Fem moltes fotos mentre anem repartint caramels als nens. Érem apunt de marxar i pujar al vaixell quan ens crida una dona demanant-nos que li comprem alguna cosa. Li preguntem el seu nom Cel, li mostrem la sorpresa al dir-li que es diu com la germana de la Ka. Ella es posa a riure per que diu que té una germana que es diu Ka. Per 15 sols li comprem unes flautes andines grans i dues de petites.


Tornem al vaixell i comencem el trajecte que ens ha de portar a l’Illa de Taquile. Seran dues hores i mitja per arribar-hi. La navegació per les aigües del llac és tranquil·líssima i espectacular. La seva grandària, les muntanyes nevades de Bolívia al fons, l’alçada de quasi 3.900 metres sobre el nivell del mar i aquella calma tant difícil de descriure.
En Tito, el guia, ens fa una petita introducció sobre la història de l’Illa de Taquile. Escoltem sense prestar excessiva atenció fins que sentim que va ser fundada per un català (sic!). L’interrompem i li fem repetir el darrer tros, tot disculpant-nos. Ens explica que l’illa fou fundada per un català, crec recordar que l’any 1530, de nom Pedro Gonzalez de Taquila. Segueix explicant que l’illa hereta el seu nom i els habitants les costums catalanes. Costums? En Tito ens explica que els habitants porten barretina i faixa. Ens hem quedat més glaçats que el cims andins que veiem. No en teníem ni la més mínima idea i ara ens ha entrat el neguit per arribar a l’illa i comprovar-ho.
(continua...)