Barcelona, diumenge 11 de juny del 2.000

Tant de temps esperant, tant neguit i tants de nervis invertits, i ara, que ja som a l’Aeroport, a poc més d’una hora de la sortida de l’avió, estic calmat, molt calmat i tota l’ànsia que m’aclaparava, s’ha fos.
Marxem. Sí. Ara és un fet, ara ja és segur. I el neguit s’ha transmutat en res. M’he quedat buit de sensacions. No estic nerviós, no estic preocupat, no estic il·lusionat. Es estrany. Potser l’excés de sensacions acaba col·lapsant-se i generant un forat negre. Qui sap!
Tot és apunt de començar i, si he de ser sincer, ara no sé que és exactament el que ha de començar. Fa anys, molts anys que volia fer aquest viatge, sense creure realment que un dia podia ser possible. I ara, no és que sigui possible, és realitat.
Si anys enrere algú em diu que estaria aquí a El Prat, amb la dona de la meva vida, la Ka, que, mira per on, de tant desitjar-la també pensava que no era possible, esperant un avió per marxar al Perú, l’hagués fet tancar per boig.
A les 19:00 embarquem en un avió de Spainair rumb a Madrid. A les 19:35 ens enlairem cel amunt com un coet. A cada metre d’alçada que guanyem el temps millora. Anem deixant els núvols enrere, d’un en un, fins que un raig entre per la finestra obrint el pas al sol. Resseguim la costa, l’ala esquerra ens senyala el mar, la dreta la terra.
Sota nostre, els núvols s’esquerden ensenyant-nos Sitges. Més endavant, molt poquet més, sobrevolem El Roc de Sant Gaietà ... Impressionant. És allí baix, impassible a la nostra presència, amagant els meus trenta-dos estius atapeïts de records. Dubto, ara dubto molt de si és més bonic passejar pels seus racons o veure’l des d’aquesta perspectiva més elevada que ens ensenya la mesura de totes les coses. Mentre m’entretinc amb aquestes cabòries, El Roc s’amaga rere l’ala. I passem camps de diferents marrons i verds, i pobles i ciutats i núvols i rius i embassaments i muntanyes i carreteres i boscos. De cop, l’avió ajup el cap i tot el que hi ha als nostres peus creix i creix fins fer-se tant gran que ens permet aterrar-hi.
Son les 20:25. Madrid.
No tornem a embarcar fins les 23:20, però l’espera se’ns fa curta al bar, envoltats de catalans i cruspint-nos un sandvitx mentre devorem un dels llibres que ens acompanyen.
L’avió de Landchile està força bé. Un Boing 747 que ajudarà a passar les hores confortablement. L’avió s’enlaira cap a la negre foscor que sols trenca la suau llum dels estels. Ens serveixen el sopar i quedem profundament adormits.