Quina nit!!! Hem tingut el “privilegi” de dormir en l’hotel més sorollós del Perú, ho juro. La TV de les altres habitacions (o de “recepció”) ha ressonat per tot l’edifici fins ben bé les 12 de la nit. Com és possible veure la tele tanta estona si de tant forta com està distorsiona? És un misteri per a nosaltres, un misteri a l’alçada del de les pedres d’Ica... potser el Dr. Cabrera ens ho podria aclarir!
Com que suposem que el so de la TV era tant repetitiu, la direcció de l’hostal va decidir afegir, durant més de mitja hora, la sirena amb el so més increïble del planeta. Inexplicable l’origen, la melodia del so i la seva utilitat. misteri. i per misteris, aquí n’hi ha un altre, per què collons tothom que entrava i sortia de les habitacions ho feia quatre, cinc o sis vegades seguides? I per què cada vegada que ho feien la tancaven amb més força? ... Misteris.
Per arrodonir la nit, o per acabar amb el que estava passant, la policia va fer la seva entrada triomfal de matinada, buscant ves a saber qui, fins que després de forçar la porta d’una habitació i comprovar que era buida (havien fet tard) marxar per on havien vingut.
Déu n’hi do! Quina nit més descansada!
Comencem el dia a les 08:00. després d’esmorzar agafem una moto taxi per a que ens porti a l’Oasi de Huacachina, que és a tres o quatre kilòmetres d’Ica.
Idíl·lic, paradisíac, com si fos un conte. Mai havíem estat en un oasi, però sempre l’havíem imaginat així. Està envoltat per unes dunes immenses que intenten amagar-lo i protegir-lo, d’estranys i del fort vent del desert. El llac, que déu tenir uns cent metres de llarg per uns 60 d’ample, està encerclat per palmeres en primer terme i un passeig ple d’arbres i flors en segon terme. Mig passeig dona a Hotels o Hostals, bars o restaurants, i cases o “xalets” amb porxo obert al llac. Tot molt turístic, però d’un turisme intern, per ells. Els edificis, tots, semblen ben bé tenir 50, 60 o 70 anys. Son vells però conserven l’encant. A l’altre banda del llac hi trobem unes casetes que són vestuaris per a poder canviar-se i banyar-se. Quasi no hi ha ningú per aquí, segurament la gent d’Ica i deuen pujar en diumenge. Només tres persones mal comptades passejant i tres barquetes surant silenciosament per a poder compartir les aigües amb els ànecs. Tot el que veiem és encantador i té un punt de màgic. No podem evitar que vinguin a nosaltres les imatges i sensacions del protagonista de L’Alquimista, obviant que evidentment pertany a un altre desert.
Busquem el naixement d’una carena de les dunes que moren prop l’oasi, i comencem l’esgotador ascens fins al cim. Un cop allí, aconseguim tenir la perspectiva del desert amagant el seu tresor, mentre el vent, fort i fresc, eixuga la nostra suor. No havia estat mai en un desert, i només puc dir que la seva duresa i solitud, m’atrau. A dalt de la d’una mirem, sorpresos, com un parell de peruans baixen amb taula de surf (!) per les dunes. La seva verticalitat fa de la baixada tota una experiència.
De retorn a l’oasi, seiem en la terrasseta de l’únic bar obert, per fer una cervesa amb vistes al llac. La Ka i jo ens prometem que, en un futur viatge, i programarem una estada de dos o tres dies aquí, per poder-nos submergir plenament a la calma i relax del lloc.
Acabada la cervesa tornem a Ica altre cop en taxi-moto. Passem l’estona parlant amb el taxista de futbol, del Barça i d’en Sotil, tant ídol de la meva infància per a mi com ídol és per ell.
A l’Hostal recollim les motxilles i anem a buscar el Bus que ens ha de portar a Nazca. Trobem bitllet ràpid i esperem (1 hora) la sortida. Durant l’espera coneixem en Cèsar, que de passada em dona informació sobre un Hostal econòmic a Nazca.
(continua...)
Ica, dijous 15 de juny del 2.000 (part I)
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada