Pisco, dimecres 14 de juny del 2.000 (part I)

El despertador sona puntual a les 06:30. A les 7 en punt ja estem esmorzant al costat mateix de l’Hostal. A les 07:30 ens passa a buscar un minibus que ens ha de dur cap a la península de Paracas. En 25 o 30 minuts arribem a El Chaco, un petit moll de pescadors. Pugem ràpidament en una espècie de llanxa (motor fora borda amb capacitat per 14 persones) entre mig de caixes i caixes de peix fresc que descarreguen en el moll. És curiós com comparteixen moll pescadors i visitants.

Després de 15 minuts d’anar resseguint la costa de la península de Paracas arribem a la que és, de fet, la primera línia de Nazca, El Candelabro. Espectacular. Tot i que és a quasi 200 kilòmetres en línia recta de la resta de línies de Nazca, es considera que és la primera si arribes a Perú i la zona per mar. El Candelabro (o Trident) assenyala exactament la direcció de les altres. Tot i que hi ha diverses teories, se’n desconeix tan l’origen com el significat. Una de les hipòtesis planteja que és una representació del cactus de San Pedro, un cactus al·lucinogen que la cultura Nazca coneixia.
La llanxa abandona les costes de la península de Paracas i s’endinsa mar endins per trobar les Illes Ballesta. En aquestes aigües l’oceà Pacífic fa honor al seu nom, és tan pla que, si no fos per què es perd per l’horitzó, qualsevol asseguraria que es tracta d’un llac.
El cel i el mar són plens d’ocells que, o bé s’entrenen a vols rasants a poquíssims centímetres de l’aigua plens de velocitat, o bé vols en formació que es fan i es refan contínuament. Espectacle en estat pur.
En poc més de 15 minuts arribem a les illes. És realment espectacular la quantitat i diversitat d’aus que hi viuen, simpàticament acompanyades de milers de lleons marins que gaudeixen de banys de sol, cabussades, i pesca tant com volen. A l’illa si observen antigues i peculiars construccions de fusta que ha anat fent l’home per a recollir el apreciat guano. Buidem un carret sencer de 36 fotos sense ni adonar-nos.
Passada mitja hora tornem al port de El Chaco no sense abans quedar-nos bocabadats amb els increïbles picats d’unes aus que no sabem identificar per a cabussar-se i pescar els peixos que han localitzat des de l’aire. Natura en moviment.
De tornada a Pisco fem una volta pels carrers de la ciutat per a conèixer l’ambient i tarannà de la gent. És el segon dia sencer al Perú, però entre casa els Tarazona i el Bus, ens manca aclimatar-nos al país. Els carrers son plens de paradetes de menjar, aus, peix, conills, fruita... En tots els carrers sona música, doncs sempre hi ha algun grupet tocant-ne. Pel carrer quasi no si veuen cotxes, per contra, hi circulen com a formiguetes unes simpàtiques motos/tricicles amb una espècie de cabina que serveixen tan per portar a gent com mercaderies, i bicicletes, moltes bicicletes. Això sí, tothom, motos, cotxes i bicicletes, fan sonar el clàxon tota l’estona.
Llegim el correu per Internet i enviem resum del dia abans de recollir les motxilles i agafar el Bus cap a Ica (2,50 sols per persona, 125 ptes). El viatge s’eternitza poc més d’una hora amenitzat per una dura cinta d’èxits dels 60’s i 70’s (la major parta americans) amb versió i traducció peruana. La música està tant forta que el altaveus distorsionen i el nostre cervell, també.
(continua...)


(si algú vol veure el recorregut de la llanxa, mireu el vídeo)