Comencem el dia a les 09:00.
Baixem a la cuina i en Yeder ja ens te apunt un cafè tipus americà, un vas ple d’aigua amb dues cullerades de Nescafé (ells només se’n posen una), i un bollo amb pernil peruà (sembla salami) acompanyat del millor formatge del Perú (insisteix en Yeder), que és com un formatge fresc amb molt gust de llet de vaca.
Acabats d’esmorzar en Yeder s’ofereix per acompanyar-nos a canviar dollars. Sort. A una quadra (illa) de casa seva hi ha una gran avinguda (Antunes De Mayolo) que sembla una de les principals del districte de Lima on som (“Los Olivos”).
Caminem per l’avinguda i tothom ens mira com si fóssim extraterrestres. Les voravies son plenes de comerços i bars, però tots estan tancats amb reixes gruixudes de ferro negre, i només obren quan veuen qui ets. Caminem dues quadres més i arribem a la casa de canvi. El Yeder fa els tracte a través dels barrots. És fàcil veure que tothom malfia de tothom. Repassen mil vegades que no hi hagi cap bitllet fals, i el Yeder ens ensenya com fer-ho. Tota l’escena fa por. Amb els calés a la butxaca ens acompanya per la mateixa avinguda fins les cabines d’Internet. Demanem per entrar, obren la reixa i ens fan passar.
Després d’haver enviat per mail les primeres impressions peruanes, tornem a Cal Tarazona solets pel carrer!
En Yeder ha fet el dinar. Mentre esperem que arribi l’Eva (la seva dona), ell i la Sílvia ens expliquen detalls de la ruta que volem fer per començar tot fent un “preambulo”, és a dir, un aperitiu que consisteix en “quicos caseros”, formatge peruà i ... INKA-COLA ! refresc molt dolç del Perú amb gust que és una barreja entre xiclet, àcid cítric i medicina. A les 13:30 arriba l’Eva i dinem. De primer, una “sopa de papas” amb verdures. Molt i molt bona. De segon “lomo salteado”, que és arròs blanc amb trossos de llom barrejats juntament amb ceba cuita i “papas” fregides d’acompanyament. Tot molt bo.
Reestructurem les motxilles buidant-les de coses inútils i reduir pes. Després de dos intents, tenim les motxilles grans plenes, encara que no pesen tant com abans, i les dues normals guardant el que ens sobre o el que no ens caldrà els propers 15 dies. Tenim una gran sort amb els Tarazona. Tindrem les nostres coses ben guardades i tornarem per fer nit d’aquí dues setmanes.
En Yeder, tot un Sant, ens acompanya al centre de Lima a buscar un Bus que ens porti fins el nostre primer objectiu: la ciutat de Pisco. Estem al·lucinats, l’estació és un autèntic caos de gent i soroll, i tothom ens sembla candidat a lladre. En Yeder, com a gran angel protector, paga el taxi, ens treu els bitllets (a preu de peruà, no de gringo) i ens puja al Bus, obligant-nos a pujar les motxilles a dalt del Bus, per ser arriscat deixar-les al portamaletes, tot i la oposició del conductor. Ens acomiadem del Yeder fins d’aquí 15 dies, li donem diners pel taxi de tornada i mil i mil gràcies per tot. Ven bé aquest home i la seva família, que no coneixíem de res, s’han convertit en la nostre família peruana. Mentre esperem que el Bus arrenqui, aquest torna a obrir les portes i apareix en Yeder, el miren tots els passatgers, i ens dona una ampolla d’Inka-Cola pel viatge! Realment increïble... sense comentaris.
Desprès de dues pel·lícules subtitulades en el vídeo del Bus arribem al desviament de la Panamericana cap a Pisco, que és on fa la parada.
Baixem i un home ens ofereix de compartir els 5 sols del taxi fins Pisco (3 nosaltres, 2 ell). Durant el trajecte ens pregunta de on som (ai! la pregunta) i comencem la resposta dient de Barcelona, Catalunya, i ens interromp, amb els ulls brillants i radiants, per què al desembre vindrà a Barcelona a treballar, doncs un amic seu que ja hi és li ha trobat feina. El taxi s’atura a la Plaça d’Armes (equivalent a la Plaça de l’Ajuntament de qualsevol poble de Catalunya) i ens acomiadem afectuosament.
Son les 19:30, és fosc fa estona (al Perú és hivern i el dia curt) i anem a buscar el que serà el nostre primer hotel. Al segon Hostal que preguntem ens hi quedem. Costa 30 sols (1500 ptes.) l’habitació doble amb bany i aigua calenta. El bany és nou de trinca!
Anem a sopar. Entrem en el tercer bar que trobem i fem un menú de 3 sols (150 ptes.) per cap. De tornada a l’Hostal ens entretenim pel carrer ple de gent i sense ni un turista. Tothom munta petites paradetes i venen de tot. Ens agraden uns petits braçalets de fils de colors, i decidim comprar-ne un per cadascú. Trec un bitllet de 100 sols per a pagar i el bon home del braçalets em demana que l’amagui immediatament i em diu: “mira, gringo, no enseñes nunca un billete de 100 soles en la calle, porque te quitaran el billetes i los demás que lleves”. Déu meu!!! Havia de pagar 40 cèntims de sol (20 ptes.) pels braçalets i ho faig amb un bitllet de 100 (5.000 ptes!). Des d’aquest mateix instant m’ha estat retirada la custòdia dels diners i la Ka ha passat a ser l’encarregada de dur els comptes i pagar-ho tot. És increïble el que em costa mentalment el canvi a pessetes i donar el valor que li correspon al sol. Sort de la Ka!
Arribats a l’Hostal coneixem a en Joel, un nen encantador i simpàtic que ens convenç i ens ven el bitllet del vaixell que ens portarà a fer un tomb demà al matí per les Illes Ballesta. Son 25 sols per cap, però no hi ha altre manera d’anar-hi.
A l’habitació fem per fi la primera dutxa del Perú (amb aigua calenta!!!) i descansem fins l’endemà. Son les 22:30...
Baixem a la cuina i en Yeder ja ens te apunt un cafè tipus americà, un vas ple d’aigua amb dues cullerades de Nescafé (ells només se’n posen una), i un bollo amb pernil peruà (sembla salami) acompanyat del millor formatge del Perú (insisteix en Yeder), que és com un formatge fresc amb molt gust de llet de vaca.
Acabats d’esmorzar en Yeder s’ofereix per acompanyar-nos a canviar dollars. Sort. A una quadra (illa) de casa seva hi ha una gran avinguda (Antunes De Mayolo) que sembla una de les principals del districte de Lima on som (“Los Olivos”).
Caminem per l’avinguda i tothom ens mira com si fóssim extraterrestres. Les voravies son plenes de comerços i bars, però tots estan tancats amb reixes gruixudes de ferro negre, i només obren quan veuen qui ets. Caminem dues quadres més i arribem a la casa de canvi. El Yeder fa els tracte a través dels barrots. És fàcil veure que tothom malfia de tothom. Repassen mil vegades que no hi hagi cap bitllet fals, i el Yeder ens ensenya com fer-ho. Tota l’escena fa por. Amb els calés a la butxaca ens acompanya per la mateixa avinguda fins les cabines d’Internet. Demanem per entrar, obren la reixa i ens fan passar.Després d’haver enviat per mail les primeres impressions peruanes, tornem a Cal Tarazona solets pel carrer!
En Yeder ha fet el dinar. Mentre esperem que arribi l’Eva (la seva dona), ell i la Sílvia ens expliquen detalls de la ruta que volem fer per començar tot fent un “preambulo”, és a dir, un aperitiu que consisteix en “quicos caseros”, formatge peruà i ... INKA-COLA ! refresc molt dolç del Perú amb gust que és una barreja entre xiclet, àcid cítric i medicina. A les 13:30 arriba l’Eva i dinem. De primer, una “sopa de papas” amb verdures. Molt i molt bona. De segon “lomo salteado”, que és arròs blanc amb trossos de llom barrejats juntament amb ceba cuita i “papas” fregides d’acompanyament. Tot molt bo.
Reestructurem les motxilles buidant-les de coses inútils i reduir pes. Després de dos intents, tenim les motxilles grans plenes, encara que no pesen tant com abans, i les dues normals guardant el que ens sobre o el que no ens caldrà els propers 15 dies. Tenim una gran sort amb els Tarazona. Tindrem les nostres coses ben guardades i tornarem per fer nit d’aquí dues setmanes.
En Yeder, tot un Sant, ens acompanya al centre de Lima a buscar un Bus que ens porti fins el nostre primer objectiu: la ciutat de Pisco. Estem al·lucinats, l’estació és un autèntic caos de gent i soroll, i tothom ens sembla candidat a lladre. En Yeder, com a gran angel protector, paga el taxi, ens treu els bitllets (a preu de peruà, no de gringo) i ens puja al Bus, obligant-nos a pujar les motxilles a dalt del Bus, per ser arriscat deixar-les al portamaletes, tot i la oposició del conductor. Ens acomiadem del Yeder fins d’aquí 15 dies, li donem diners pel taxi de tornada i mil i mil gràcies per tot. Ven bé aquest home i la seva família, que no coneixíem de res, s’han convertit en la nostre família peruana. Mentre esperem que el Bus arrenqui, aquest torna a obrir les portes i apareix en Yeder, el miren tots els passatgers, i ens dona una ampolla d’Inka-Cola pel viatge! Realment increïble... sense comentaris.
Desprès de dues pel·lícules subtitulades en el vídeo del Bus arribem al desviament de la Panamericana cap a Pisco, que és on fa la parada.
Baixem i un home ens ofereix de compartir els 5 sols del taxi fins Pisco (3 nosaltres, 2 ell). Durant el trajecte ens pregunta de on som (ai! la pregunta) i comencem la resposta dient de Barcelona, Catalunya, i ens interromp, amb els ulls brillants i radiants, per què al desembre vindrà a Barcelona a treballar, doncs un amic seu que ja hi és li ha trobat feina. El taxi s’atura a la Plaça d’Armes (equivalent a la Plaça de l’Ajuntament de qualsevol poble de Catalunya) i ens acomiadem afectuosament.Son les 19:30, és fosc fa estona (al Perú és hivern i el dia curt) i anem a buscar el que serà el nostre primer hotel. Al segon Hostal que preguntem ens hi quedem. Costa 30 sols (1500 ptes.) l’habitació doble amb bany i aigua calenta. El bany és nou de trinca!
Anem a sopar. Entrem en el tercer bar que trobem i fem un menú de 3 sols (150 ptes.) per cap. De tornada a l’Hostal ens entretenim pel carrer ple de gent i sense ni un turista. Tothom munta petites paradetes i venen de tot. Ens agraden uns petits braçalets de fils de colors, i decidim comprar-ne un per cadascú. Trec un bitllet de 100 sols per a pagar i el bon home del braçalets em demana que l’amagui immediatament i em diu: “mira, gringo, no enseñes nunca un billete de 100 soles en la calle, porque te quitaran el billetes i los demás que lleves”. Déu meu!!! Havia de pagar 40 cèntims de sol (20 ptes.) pels braçalets i ho faig amb un bitllet de 100 (5.000 ptes!). Des d’aquest mateix instant m’ha estat retirada la custòdia dels diners i la Ka ha passat a ser l’encarregada de dur els comptes i pagar-ho tot. És increïble el que em costa mentalment el canvi a pessetes i donar el valor que li correspon al sol. Sort de la Ka!
Arribats a l’Hostal coneixem a en Joel, un nen encantador i simpàtic que ens convenç i ens ven el bitllet del vaixell que ens portarà a fer un tomb demà al matí per les Illes Ballesta. Son 25 sols per cap, però no hi ha altre manera d’anar-hi.
A l’habitació fem per fi la primera dutxa del Perú (amb aigua calenta!!!) i descansem fins l’endemà. Son les 22:30...
1 comentari:
Toni,
molt ben escrit i no es fa pas gens avorrit.
Et seguiré
Manel
Publica un comentari a l'entrada